La derrota d’Ucraïna
Ja es comença a veure clar que la derrota d’Ucraïna és inevitable, tret que un miracle inversemblant o una catàstrofe monumental ho impedeixi. És gairebé inevitable, perquè un país feble i molt afeblit enfrontat amb un de molt més fort té tots els números de la rifa per al gran desastre, sobretot en una guerra com aquesta de desgast, d’“atrició”, que diuen els comentaristes. I perquè una intervenció otaniana a favor dels de Kíev portaria a una guerra total que ningú desitja. Llavors, a què treu cap lluitar sense esperances quan cada dia de guerra és un dia extra d’infern i un pas segur cap a l’anihilació. Es dirà potser que, com que s’hi ha invertit tant i tant, hom no es pot retirar amb aquestes pèrdues esborronadores. És una mica allò de “com que el negoci em va malament, hi inverteixo massivament a veure si finalment em rescabalo”. També hi ha la cosa nefasta, no ho oblidem, de la vanitat, de salvar la cara, de l’ego... Es dirà també que els russos no s’atiparan amb mig Ucraïna; ergo Berlín, París (Lisboa?)... estan en perill si deixem campar els dolents de Moscou. Ai las, quins genis de saló que estem fets tots plegats: abracem un mal segur i present per estalviar-nos un mal futur i hipotètic. És clar –ep, que badava– que els que abracen el mal i la mort són els ucraïnesos, no pas nosaltres, els occidentals, escarxofats, pedants i redundants...
Valldoreix (Vallès Occidental)