No trobarem la pau

I no parlo del Llevant ni d’Ucraïna. Parlo de Catalunya. I hi afegeixo, si la pau ha de venir dels actuals líders polítics, serà la pau de la derrota, el silenci dels sepulcres, la mort de l’esperança. Si Franco va envair Catalunya, va ser gràcies al teixit de complicitats orquestrat des de dins. Massa poder en mans de la burgesia, massa diner comprant caragirats i massa poder espantant covards. Ser covard, entenguem-nos, no és un defecte en si mateix, al contrari, és una actitud que ha salvat moltes vides i estalviat moltes confrontacions. El covard és la forma radical de la prudència. El problema de ser covard és quan, sense reconèixer la seva naturalesa (sigui per avarícia o per egotisme narcisista), el covard ocupa càrrecs de lideratge pel damunt de les seves capacitats. Em fa més fàstic, o menys llàstima, el caragirat. Deixant a part que és més que probable que comparteixi molts dels trets del covard, el caragirat excel·leix en l’art del camuflatge, aporta unes dosis del pitjor cinisme en els seus actes i, si és prou intel·ligent, se’n surt prou bé, dels canvis de rumb a què l’obliguen els diferents vents que la climatologia política (perquè estem parlant de política, òbviament) acostuma a repartir. Amb tanta mostra com tenim d’ambdues característiques entre la classe política actual; amb tanta força (no solament física i repressiva) que exhibeix el règim borbònic, no ens en sortirem si no és amb radicals canvis estratègics i de protagonistes.