La immersió lingüística no és cap trauma

Vaig néixer a la Xina fa divuit anys i vaig arribar a Catalunya el 24 de juny del 2004 –la meva mare s'havia tornat a casar aquí–. Vaig començar quart de primària amb el reforç d'una logopeda amiga dels meus pares que em va ensenyar a llegir en general i a pronunciar la r que tant ens costa. Després d'una immersió completa en català, no tinc el mínim problema amb el castellà, ja que tots els jocs són en castellà i la relació de canals –o pel·lícules– castellà / català és de 40 a 1. De fet, hi faig menys faltes que en català, ja que aquest té unes normes gramaticals molt més difícils –sobretot per a un estranger: té una regla i 300 excepcions–. Amb la meva mare parlo en xinès i en castellà, que també és la llengua materna de molts companys –és la que parlen a casa–, que tampoc no tenen cap problema, encara que algun d'ells m'ha confessat que als que no els agrada que estudiïn en català és als seus pares –normalment funcionaris–. El ministre Wert diu que els llibres de la Generalitat adoctrinen l'independentisme, res més lluny de la realitat, són els mestres els únics que poden fer-ho, així com també hi ha mestres que adoctrinen cap a l'altre costat. Un dia un “profe” ens va demanar que féssim un mapa amb els noms dels països que limiten amb la Mediterrània; tots
hi vam posar Catalunya i ell es va limitar a ratllar-ho dient: “Catalunya no és un país!” L'endemà el meu pare em va donar la definició de l'Espasa en què Catalunya encaixa perfectament com a país, però ni així va cedir; bé, una cosa no treu l'altra i és el millor professor de matemàtiques que he tingut mai. Per acabar, afegint un altre argument a la meva història, puc dir que he vist en molts llocs com amb un llibre en català a les mans es donen
les classes en castellà i mai ningú no s'ha queixat.