Presidència europea ‘diferent’

El primer de juliol l’Estat espanyol encetarà la presidència rotatòria semestral del Consell de la Unió Europea en precampanya per a les eleccions generals. Si la coincidència d’ambdues ja és poc freqüent, resulta del tot inèdit provocar expressament un trasbals polític que pot destarotar una presidència des de l’inici.

Als europeus no se’ls escapa que Pedro Sánchez prioritza la seva supervivència immediata. S’espera que l’estat membre de torn faci d’impulsor i mediador de bona fe per a la resolució de dossiers complexos, no que s’entotsoli en dinàmiques internes i faci servir les cites europees per a les fotos. Sánchez hauria de començar la presidència liderant i exposant el seu programa al ple del Parlament Europeu al juliol, però ho ha hagut de posposar al setembre per la incomoditat del grup conservador: no volien sentir un míting.

Des del Tractat de Lisboa el 2009, les presidències rotatòries han perdut contingut. Tanmateix, permeten promoure prioritats pròpies i conserven rellevància diplomàtica per a qui sigui capaç de generar consensos en decisions difícils. Els estats posen el seu prestigi en joc. El govern espanyol planificà un circ itinerant de reunions europees per poder lluir a 27 ciutats. La majoria estaven llavors governades per socialistes. Ja no. A Tarragona li ha tocat el Comitè de Representants Permanents dels Estats els dies 20-22 de juliol, i a Barcelona una trobada informal del Consell de Ministres de Transports els 21 i 22 de setembre, deu dies després de la Diada.

A l’octubre, la campanya electoral de Pedro Sánchez haurà fet tard per a exhibir el glamur de rebre Volodímir Zelenski i una cinquantena més de caps d’estat i de govern a Granada. S’hi reunirà la Comunitat Política Europea, el fòrum paneuropeu creat arran de la invasió russa d’Ucraïna. En canvi, el murri líder socialista sí que traurà partit de la cimera amb la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys que se celebrarà a Brussel·les a mitjan juliol.

Madrid, fidel a la seva orientació llatinoamericana, vol empènyer a bon port el tractat de lliure comerç entre la UE i el Mercosur (Brasil, Argentina, Paraguai i Uruguai) i amb Mèxic. D’uns anys ençà, signar tractats de lliure comerç ha esdevingut gairebé impossible perquè són objectiu d’oposició ferotge de grups petits però molt mobilitzats i de governs proteccionistes. Europa hauria encarat força millor la crisi multinivell per Ucraïna amb aquests dos tractats i amb el dels Estats Units en vigor. Entre les iniciatives destacades per a aquest semestre hi ha el reglament europeu sobre Intel·ligència Artificial (IA), destinat a crear estàndards internacionals. Una “llei de dades” europea promourà la innovació gràcies a un accés més fàcil a dades per part dels mateixos usuaris i empreses. També en l’àmbit digital, la UE vol protegir els menors de l’abús sexual on line. El govern espanyol més progressista de la història, sorprenentment (o no), hi ha aportat la proposta d’eliminar el xifrat d’extrem a extrem a les aplicacions de missatgeria. El “campió mundial” de l’espionatge amb el programa Pegasus contra una minoria pretén ara liquidar el dret fonamental dels ciutadans europeus al secret de les comunicacions, amb l’excusa de la pornografia infantil.

Un any després d’Espanya, li toca a Hongria assumir la presidència semestral, seguida de Polònia. A Brussel·les s’alcen algunes veus per a condicionar l’accés a la presidència al respecte a l’estat de dret. Això no reeixirà, però pot animar comparacions sobre l’estat de dret europeu, on Espanya com més va més malparada en surt. Un exemple n’és la Lex Tusk polonesa. La Comissió Europea s’oposa a una llei que de forma indirecta permet al govern polonès vetar candidats a les eleccions per sospites d’ingerències russes. Sembla feta a mida per a excloure l’opositor Donald Tusk, d’aquí el malnom. Ves per on, fa poc el Comitè de Drets Humans de l’ONU dictaminà que l’Estat espanyol havia violat els drets polítics del president Puigdemont en impedir-li l’exercici del seu dret a la participació política, “essència del govern democràtic”.

A Espanya no li cal cap Lex Puigdemont, ja se la inventen els jutges. La qual cosa ens porta a l’esdeveniment de la presidència i campanya electoral que segur voldria estalviar-se Pedro Sánchez: el 5 de juliol s’emetrà la sentència del Tribunal General de la UE sobre els suplicatoris contra la immunitat dels eurodiputats exiliats. Pot causar un veritable terratrèmol polític a l’Estat i al Parlament Europeu.