Ara sí, balanç final de Rijkaard

Com se sol demanar, les valoracions, al final. Frank Rijkaard ha estat un entrenador carismàtic, elegant, coherent, afortunat, complaent, desbordat i simple.

Carismàtic pel seu 'savoir faire', impropi del tòpic del futbol de sang, nervi, víscera i hipèrbole.

Elegant pel seu tacte, educació i bon gust. Ben vestit i fan dels Pixies (només per això l'articulista té més en comú amb ell que amb un 90% dels culés), és digne mereixedor de l'anglicisme cool.

Coherent com el capità de vaixell que s'enfonsa i cedeix el pas a tots els passatgers. En l'actual futbol, de moral decrèpita, que confon senyorío amb coherència, alguns diuen que Rijkaard "és un gentleman". No, senzillament és coherent, i amb aquesta coherència supleix molt greus limitacions tàctiques com a entrenador.

Afortunat de trobar un equip hipermotivat quan va aterrar al Camp Nou i un Ten Cate que va fer de policia per assegurar-se que la motivació persistia quan el vent dels resultats va començar a bufar a favor de l'equip.

Complaent amb sí mateix. Rijkaard és responsable de no calcular fins a quin punt se li esvalotava el vestidor i, conseqüentment, de no posar-hi remei, ell directament o, si no s'hi veia amb cor o no trobava la manera, requerint l'actuació de tercers.

Desbordat per la deixadesa professional dels seus jugadors, a qui ha tractat com adults i li han respost com adolescents poc professionals i fins i tot irresponsables.

Simple en la seva honestedat, en les seves virtuts i en els seus defectes, en la seva implicació i en la seva còsmica absència de maquiavelisme, en l'heroic estoicisme amb què s'ha posat a l'esquena tot el que ha passat en els dos últims anys. Un gest digne de màrtir que, malauradament, no ha servit per a res al club que el pagava. Tant un (el club) com l'altre (l'entrenador) hi han sortit perdent.

Qui ho sap, potser tots dos n'hauran après: el club del tacte de Rijkaard, Rijkaard de què implica treballar en més que un club.