Sumar per por

Yolanda Díaz finalment s’ha sortit amb la seva. El seu projecte Sumar ha acabat engolint Podem i ha arrossegat tot un grapat de formacions polítiques sobiranistes i progressistes cap a la seva ombra. L’aportació d’aquesta nova marca, ara per ara, no sembla que sigui ideològica, sinó que tot fa pensar que la seva creació respon exclusivament a les diferències de caire personalista. El veto a Irene Montero, la cara més visible de Podem, i la identificació privativa de la coalició amb la imatge de Díaz i el seu somriure impostat són dos elements que ens ajuden a entendre cap on van els trets. La puixança conservadora observada a les darreres eleccions municipals, l’auge de l’extrema dreta i la immediata convocatòria d’eleccions per part de Pedro Sánchez han estat el cop de sort definitiu per a Sumar. De sobte, la possibilitat de presentar una esquerra fragmentada en aquest context advers ha desfermat uns moviments centrípets cap a unes noves sigles que encara ho tenien tot per demostrar. S’ha acabat el debat i ha guanyat el xantatge. El temor de quedar fora de la partida, només podent analitzar la realitat a partir d’elucubracions i intuïcions, ha beneficiat el nou artefacte. Els resultats quantitatius de l’operació no els sabrem fins després de les eleccions del 23 de juliol. Els qualitatius, en canvi, ja els podem començar a prefigurar i no són gens engrescadors: que hagi acabat fructificant un moviment basat en l’egocentrisme i impulsat per la por no pot ser, de cap manera, una bona notícia. Vist des d’aquí, a més, que partits sobiranistes com Més o Compromís acabin sotmetent-se, amb més o menys intensitat, als designis d’una organització que té la seu al barri de Bellas Vistas de Madrid, és clarament un retrocés. L’enemic que es diu voler combatre amb aquest invent ja s’ha endut tres victòries: més centralisme, menys raciocini i més uniformitat.