El comiat

Com estem comprovant, Berlusconi polaritza els italians també quan desapareix d’escena. La seva mort ha engegat un encès debat públic no tant sobre el seu llegat, que també, sinó sobre la manera com se l’ha d’acomiadar. Els seus detractors no solament han criticat el bany d’encens amb què l’han embolcallat la televisió pública i les de la seva propietat, naturalment, sinó també el fet que el govern hagi decretat set dies de dol nacional, amb paralització inclosa de l’activitat parlamentària, i se li hagi acordat un funeral d’estat al seu Milà natal. Si bé la llei italiana preveu una cerimònia fúnebre com aquesta per a tots els antics caps de govern, no deixa de ser xocant que rebi un homenatge solemne, que en teoria hauria de servir per al reconeixement de les virtuts cíviques del finat, un dirigent que va esquivar les acusacions per corrupció i els escàndols sexuals amb menors i que va ser condemnat per frau fiscal ja en l’etapa declinant de la seva carrera política. L’ombra del Cavaliere és molt allargada i correspon als italians decidir com assumeixen el seu passat. Els altres, els que estimem aquest país culte i refinat, pàtria d’artistes i pensadors, de la creativitat i del bon gust, sabem que Itàlia és molt més que Berlusconi i la seva herència.