Ni dues setmanes

Dos dies després de les municipals del 28-M, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, apostava per refer la unitat independentista i proposava un “front democràtic” per combatre la possibilitat d’un executiu del PP i Vox a l’Estat. Els comicis havien llançat un senyal inequívoc d’advertiment a les forces sobiranistes, en especial als republicans, en forma de pèrdua de vots. Tant Esquerra com Junts s’esforçaven a visualitzar que havien entès el toc d’alerta: les cúpules de les dues formacions es reunien a Ginebra a primers de juny per mirar de “reconstruir confiances”. Poc o gens sembla haver-se avançat. I menys en els pactes locals, en què, tant ERC com Junts, s’han abraçat a un PSC que veu, amb un somriure d’orella a orella, com se’l disputen als ajuntaments. Els republicans hi han pactat per aconseguir la presidència de les diputacions de Lleida i Tarragona, i els juntaires tampoc han tingut problema per entendre-s’hi a Roses, Llagostera o Sant Antoni de Calonge. Tot plegat, quan el mateix Aragonès havia apostat per una entesa independentista als consistoris. Bona voluntat amb una data de caducitat curta, de ni dues setmanes. El malestar covat pels acords municipals va esclatar, un cop més, ahir al Parlament, amb intercanvi de retrets d’Aragonès i el president de Junts a la cambra, Albert Batet. ERC i JxCat no se suporten. I és potser un dels motius pel quals als seus electors es va fer insuportable anar a votar el 28-M. Tot indica que no hi haurà canvis de cara al 23-J. I, si no hi són, per què haurien de mobilitzar-se els que al maig s’han abstingut?