La infàmia inacabable del Mediterrani
L’editorial d’avui ha estat debatut per Toni Romero, Anna Serrano, Toni Brosa, Irene Casellas, Carles Sabaté, Ure Comas, Guillem Vidal, Sara Muñoz, Xevi Masachs, Dolors Bellés i David Brugué.
Mai se sabrà amb certesa el balanç de morts i desapareguts del naufragi de dimecres al sud de Pilos, al Peloponès. S’han rescatat dos centenars de persones, entre supervivents i cadàvers, però el nombre de passatgers pot ser entre dues i quatre vegades superior. Molts –dones i criatures principalment– anaven enllaunats a les bodegues perquè a coberta no hi cabia ni una agulla, i ara els seus cossos són a la zona abissal del mar, a 4.000 m de fondària, sense possibilitat de ser recuperats. És una de les tragèdies de més gravetat de la història i suma víctimes a unes dades insuportables: des del 2014, al Mediterrani hi han mort o desaparegut més de 20.000 persones que fugien de guerres, persecucions o misèria i buscaven, sovint enganyades, un futur millor. No és menys greu causar aquest drama per inacció que per acció. A la UE, l’acció s’anomena Frontex, una policia de fronteres esquitxada per inacabables casos de devolucions en calent sense penalització.
La inacció és tota la resta. Si davant les grans vingudes de refugiats d’altres continents la resposta han estat unes quotes ridícules que ni tan sols s’han respectat, quan s’aborda el trànsit constant de persones pel Mediterrani els estats es divideixen entre els que els maltracten, els que miren cap a una altra banda i els que no tenen litoral i ignoren el problema. Dimecres ni tan sols es va portar a terme l’operació de rescat, oficialment perquè des del pesquer la van rebutjar, conscients que els esperaven detencions, internaments, camps de refugiats o devolucions en calent. Quan posicions com la del secretari general de l’ONU António Guterres –que es declara horroritzat i reclama itineraris segurs per creuar el Mediterrani– conviuen amb l’enduriment de la política migratòria d’Itàlia, les traves i la persecució a les ONG que els rescaten fan perdre tota confiança en les institucions. L’auge de la ultradreta europea rebla el clau. L’increment de vigilància al mar i a les costes ha forçat els migrants a creuar les aigües per noves rutes, més perilloses, i el resultat és, cada cop més, que el desig d’assolir un futur millor i en pau acaba en milers de vides perdudes al fons del mar.