La falangista

Es va pintar els llavis d’un vermell de Rússia i es va perfilar els ulls amb una ratlla negra i gruixuda imitant les femme fatale del cine. La cabellera rossa hi ajudava. L’important era la posada en escena, vestida amb una camisa blava, que no semblava herència de l’avi sinó comprada al preu de 25 euros en un web on hi ha el jou i les fletxes i molta bandera i moltes àguiles. I va agafar el micròfon, va fer proclames antisemites incendiàries, i va aixecar el braç. Era el febrer del 2021 en un acte d’homenatge a la División Azul. Se li va dir “musa del feixisme”. Era el que pretenia, que l’odi tingués un aparador mediàtic i feminitzat perquè una noia sempre és més llaminera per les televisions, encara que la ràbia li surti per uns ulls tan grossos com perduts. Fa 15 anys en un viatge vaig conèixer una noia valenciana, rossa i amb cara de nina. Em va parlar de Pío Moa i del revisionisme històric. Li vaig respondre que l’únic record que tinc de l’avi patern és un telegrama del 6 de maig del 1938 datat a Borriana, a Castelló, anunciant la seva mort. Ella ho va interpretar com una ofensa i el que m’impedia veure la veritat de la història. Aquests dies que l’extrema dreta forma part dels governs, he pensat en aquella noia que em va fer adonar que, si bé les camises blaves s’exhibien impúdicament un cop o dos l’any, fent poc més que una posada en escena, en realitat eren una llavor que esperava créixer.