Pacti (amb) qui pugui

Ja no hi ha vedats i no es fa fàstics a cap pacte. Ha quedat clar en aquestes tres setmanes de negociació als municipis, que van culminar ahir amb la constitució dels ajuntaments. Però és curiós veure com allò que és inconcebible en un territori és el millor que li pot passar en un altre. És la idiosincràsia de la política municipal, en què el factor ideològic hi pesa a conveniència i hi intervenen les filies i fòbies peculiars del municipi o les personals dels protagonistes. El resultat d’aquest barreja acaba sent en alguns casos una combinació de colors estrident. És un pacti qui pugui. O un pacti amb qui pugui! I això ha generat algunes aliances que s’agafen amb pinces i que fa de mal predir si tindran una durada de quatre anys. Els mateixos protagonistes confessen, amb la boca petita, que s’han hagut d’empassar massa gripaus i que han signat el pacte tapant-se el nas. Hi ha qui, arran d’això, s’ho mira des de la barrera de l’oposició. Alguns amb paciència i d’altres amb ressentiment. Esperant el primer entrebanc, la primera divergència, per fer miques el pacte Frankenstein.

Les negociacions també ens han tornat a deixar en evidència que els projectes de ciutat no són la primera prioritat. Les converses s’acaben centrant en quotes de poder, en regidories estratègiques i en repartició de cadires. I, a partir d’aquí, es va gestant la resta. En els bastidors de la negociació cauen els ideals de la política i la cosa es transforma quasi en un mercadeig. La trista realitat, aquella que quan l’evidencies davant els protagonistes fa que s’ofenguin profundament però que és i serà perquè ningú té ganes que deixi de ser així.

I, finalment, d’aquest procés municipal hem de declarar un guanyador indiscutible: el PSC. L’independentisme s’ha esquerdat encara més i ha preferit el roig abans que cap altre, amb l’únic i trist objectiu de burxar en la ferida que ens allunya del que hauria de ser l’estratègia comuna. Amb poquíssimes excepcions. El front comú ha estat una altra entelèquia.