Joan Domènech, el meu mestre
Les classes d’història d’en Joan Domènech estaven plenes d’anècdotes. I algunes d’elles m’han acompanyat sempre. Com, per exemple, quan explicava que Maria Antonieta d’Àustria, la reina consort de França, portava sempre una fulla de patatera a l’escot per presumir d’aquest tubercle que en un primer moment va ser considerat una excentricitat botànica i que els reis i aristòcrates plantaven als seus jardins com una planta exòtica per presumir-ne. I que no va ser fins al segle XIX que es va convertir en un aliment bàsic. I afegia amb la sornegueria que el caracteritza que la fulla de patata a l’escot li devia picar perquè la fulla de la patatera és rugosa.
Aquesta anècdota, explicada a classe per en Joan Domènech en diverses ocasions, m’ha retornat al cap ara que darrerament Lloret li ha fet dos merescuts homenatges: el mes de maig passat, quan va rebre el premi Recercat 2023 pel seu compromís amb la recerca local i comarcal i la seva activitat cultural, i l’11 de juny passat, quan el Casal de l’Obrera li va fer un homenatge per la seva contribució al teatre lloretenc. I el que m’ha vingut al cap és que els bons mestres queden. Tothom té un bon mestre en el seu record o es mereix haver-lo tingut. En el cas d’en Joan Domènech, per a mi n’és un d’ells. En Joan Domènech va ser sempre afable i el recordo a classe amb el seu sentit de l’humor una mica murri. Més que alliçonar-nos, s’esforçava a transmetre el valor de la cultura i la història, i sempre que podia vinculada a Lloret. Que em llicenciés anys més tard en història de l’art n’és responsable directe. Regalar l’amor pel coneixement i confiar en les possibilitats de l’alumne és la funció principal d’un mestre, i en el meu cas va ser així. Quan penso en mestres que m’han influït penso en persones com en Joan Domènech, que han transmès caliu, passió per ensenyar i també per aprendre. Sovint em queixo en aquesta columna de la inutilitat de gran part de l’activitat burocràtica que fem els gestors culturals. En el fallit sistema educatiu actual on la burocràcia ofega també professors i alumnes, segur que hi ha llocs on sobresurt un mestre que es converteix en la persona que obre camí als seus alumnes, com me’l va obrir a mi en Joan Domènech.
