Popular sense ‘Partit’

Tots plegats tenim una tendència a cercar explicacions complexes a realitats que són molt senzilles d’entendre. Deu ser que ens deixem emportar per la demagògia dels polítics i dels tertulians; aquells que pontifiquen tant si parlen d’una operació a cor obert com de fer un ou ferrat. Entre el 28 de maig i aquest dissabte, quan es van escollir les batllies de quasi tots els 947 ajuntaments catalans, una caterva d’opinadors de tot pelatge n’han dit de l’alçada d’un campanar, sovint parlant des del desconeixement i amb una visió molt “de Barcelona”, que és des d’on es pontifica tot sense conèixer gaire res. L’opinió pública i publicada, per exemple, ha qualificat l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, de feixista d’extrema dreta, i més d’un ha posat en el mateix sac, amb la recurrència que es fa sempre quan es parla de feixisme, Xavier García Albiol, alcalde de Badalona. Són opinions simplistes que obvien un fet fonamental, que l’una i l’altre han guanyat les eleccions de la seva ciutat. I dir que la gent s’equivoca quan vota –com algú ha dit o ha escrit– és d’una supèrbia que inhabilita l’opinió. Ripoll té 10.641 habitants, dels quals un 13,32% són estrangers –un 56,06% d’aquests provenen del Marroc–. No conec prou Ripoll i, per tant, no opinaré. Són molts immigrants; són pocs? Depèn: s’han integrat a la realitat ripollesa? Què han fet les institucions perquè s’hi integrin? S’han concentrat –com històricament ha fet sempre la població migrada– en zones molt delimitades de la ciutat, provocant guetos? Es produeix una “lluita” amb els autòctons i amb onades de migracions anteriors –estrangeres i espanyoles– per les despulles de la misèria o poden accedir a una feina mitjanament ben remunerada? Sense saber això el que es digui són especulacions. Hi ha una certesa: si algú ha comprat el discurs d’Orriols és que hi ha persones, amb raó o sense, que se senten amenaçades i això és una realitat en la qual s’ha de treballar. Com? Que ho decideixin els ripollesos i que el govern del país contribueixi a fer que tothom se’n surti i a posar ordre si cal.

Pel que fa al cas de Badalona, la cançoneta de l’Albiol fatxa esgota. La intervenció de Dolors Sabater, de Guanyem Badalona, al ple d’investidura repetint el clixé és una manca de respecte a totes aquelles persones que han fet que Albiol tingui el major nombre de votants de la història de la ciutat i de seients al consistori. Tots no poden estar equivocats, ni es poden haver tornat d’extrema dreta de la nit al dia. Dolors, no és això. A Badalona –d’aquesta ciutat en puc parlar amb coneixement de causa– l’explicació és senzilla: Xavier García Albiol ha recorregut tots els carrers de la ciutat, ha parlat amb els veïns i veïnes i, el més important, els ha escoltat. Això que en diem les esquerres –per a mi la dicotomia esquerra/dreta és difusa– han tractat Badalona amb maternalisme i displicència. Els polítics badalonins –amb alguna excepció com David Torrents, que, paradoxalment, ha perdut l’acta de regidor fent que per primer cop des del 1979 l’antiga CiU quedi fora del consistori– no han trepitjat el carrer. Trepitjar-lo no és anar a festetes organitzades per unes entitats poc rejovenides i polititzades; vol dir anar pel carrer, observar i parlar amb gent anònima. I això, que és tan fàcil de fer, en Xavier García Albiol ho fa des que va creuar la porta de la casa de la vila el 1991. Per què ha guanyat les eleccions amb un resultat que superava les seves millors enquestes? Perquè ell, que permanentment ho analitza tot, va saber llegir que la majoria absoluta passava per guanyar també al districte primer; a la Badalona de tota la vida. Tots aquests anys l’havia pràcticament ignorada, i aquesta havia estat la seva errada. Sap, i ho ha verbalitzat, que els vots que té són en bona part un préstec de persones que no són votants del Partit Popular i que no han votat el Partit Popular, han votat en Xavi, aquell home alt que surt a totes les fotos i que els ha generat confiança amb la promesa que el seu partit és Badalona. Els badalonins i badalonines necessiten sentir-se estimats i volen un lideratge fort.

Badalona és una ciutat d’esquerres amb un centre que es debat entre la moderació convergent i el progressisme que representaven el PSUC i Esquerra quan no volia ser CiU. No és una ciutat del PP, i encara menys d’extrema dreta. Qui s’entossudeixi a pensar que Albiol és el PP que beu de l’herència de Fraga continuarà equivocant-se. Això no exclou que García Albiol té la militància que té i que hi farà concessions –ho anirem veient–, però ell sap que el deute no el té a Gènova, el té als carrers del Centre, de Llefià, de la Salut, de Morera... La resta de partits han de fer una cura d’humilitat, trobar nous lideratges i construir des de zero. Li han donat a García Albiol vuit anys –sí, vuit, no quatre–, prou temps per bastir una alternativa. Ara, han de començar des d’avui mateix, perquè Badalona no té temps per perdre i necessita a tothom. Hi ha problemes molt greus que ja han començat a esclatar-nos a les mans i compte, tenim a tocar l’última gran operació urbanística metropolitana: la de les Tres Xemeneies, on es barregen tants interessos que potser –només potser– han influït ni que sigui una mica en l’esperpèntica jugada viscuda a l’alcaldia barcelonina...