Una visita decisiva

Arribarà un dia d’aquests, ja ho veureu. És una visita perfectament programada, al minut, i el famós personatge vindrà a dir-nos que no ens prenguem les coses a la valenta, que el que cal és conformitat i prudència, i per damunt de tot el nostre típic seny, molt de seny.

Vindrà a dir-nos que la UCD vetlla per nosaltres, que ja sap el que ens convé –encara que els seus homes d’aquí, els Sentís, els Folchi, etc., no ho sàpiguen, o almenys no gosin dir-ho. Que, per tant, no ens capfiquem massa amb tot aquest enrenou de l’Estatut, i que al capdavall l’únic Estatut possible i “útil” serà l’Estatut de Monclounya.

Aquest senyor, del qual tots sabem el nom, serà per desgràcia ben rebut, i no pas pels seus mèrits, sinó pels desmèrits dels catalans, que estaran cansats després de tants mesos de creure que el treball de cada dia havia d’acabar donant una suficient satisfacció.

“Desintoxiqueu-vos”, vindrà a dir, “toqueu de peus a terra i, en definitiva, desmobilitzeu-vos. No es pot estar sempre al peu del canó, i sobretot quan s’acaba descobrint que és un canó de paper mullat, que no pot disparar enlloc”.

Per acabar-ho d’adobar, qui ens voldrà convèncer en nom del govern és un personatge simpàtic, seria una excessiva parcialitat negar-ho, i té un gran prestigi entre el poble. Sap somriure, tracta la gent amb un caire democràtic i juga –hipòcritament, també cal dir-ho– amb la sensació que si ell pogués imposar la seva voluntat tot el país seria una constant i absoluta bassa d’oli.

“No us precipiteu, catalans”, recomanarà, “i continueu fent cas de la vostra Generalitat, que us repeteix que tot va bé, i que el president Suárez és molt amic de Catalunya i de reconèixer les seves legítimes aspiracions dins el marc constitucional, etcètera”.

La seva arribada serà comunicada per televisió, perquè tots i cada u de nosaltres puguem celebrar-ho i trobar que ha estat, en efecte, una mesura molt oportuna de govern.

Si gosés, aquest apòstol de la resignació ens acabaria dient “ite, missa est“, apa, aneu-vos en pau, dediqueu-vos a un oci saludable i inofensiu mentre nosaltres acceptem els maldecaps de posar fil a l’agulla que ha de confeccionar el vestit que veritablement us escau. Ens calen moltes setmanes, i molts mesos, per a tallar-lo i emprovar-lo sobre el maniquí català ideal que ens hem fabricat a Madrid.

Potser algun desconfiat impenitent voldria preguntar-li: “i si les butxaques són massa petites i no hi podem dur ni el diner de cada dia... i si l’americana resulta tan estreta que no podem respirar...” Em veig venir la resposta: “és que no teniu fe en els vostres parlamentaris, que seran a Madrid amb nosaltres i coneixen perfectament el “panyo”?

Al capdavall, doncs, la majoria callarà, i trobarà que sí, que ha arribat el moment d’evadir-se d’aquests problemes durant un temps, i de deixar-ho tot a les mans d’aquest personatge que a bodes –d’indiferència– ens convida.

Estic segur que ja heu endevinat que el gran ministre d’UCD que està a punt d’arribar és el senyor Estiu.