La crisi com a llei d'estrangeria

Sobre immigració s’escriuen i es diuen moltes tonteries. A través de les ulleres del prejudici, hi ha qui veu tot estranger com un criminal en potència, i hi ha qui per no semblar racista acaba caient en la buidor del que és políticament correcte. Totes dues visions pateixen efectes distorsionadors: els governs –el nostre, i els de tot Europa– fan demagògia fàcil, aprofitant la por provocada per l’allau immigratòria dels últims anys. Als polítics no els interessen tant les solucions com que es percebi que donen solucions. Per això, si cal donar un missatge de fermesa a la població s’anuncien repatriacions massives o es prenen mesures gairebé inhumanes contra els reagrupaments familiars. Si, pel contrari, es vol donar un missatge progressista, només cal dir a tort i a dret que els nouvinguts haurien de tenir dret immediat al vot. En cap dels dos casos hi ha un interès real a donar resposta a un problema evident: cada vegada som més, els serveis socials són els mateixos i la convivència entre cultures diferents no sempre és fàcil.

Però vet aquí que, quan la paciència dels ciutadans europeus començava a donar senyals d’esgotament, ha arribat la crisi. De cop, ja no som un país tan atractiu. No oferim les oportunitats d’abans i l’arribada de nous immigrants disminueix dràsticament. A més, uns 200.000 dels que fa poc que van arribar poden acollir-se als plans del govern espanyol de facilitar-los el retorn a casa. Així com la bonança econòmica va provocar un efecte crida al Magrib i a l’Europa de l’Est en els anys 90 i principis del nou segle, la crisi els frena de fer-ho ara. A Catalunya, 50.000 persones menys que l’any passat han iniciat tràmits per treballar. És el primer símptoma d’un nou fenomen: l’estancament o la davallada de la immigració. Potser allò que no han assolit ni governs estatals ni la Unió Europea ho acabarà aconseguint la crisi.