Com una marxa fúnebre

L’arribada al poder de Vox al País Valencià i a les Illes Balears s’anuncia com l’Harmagedon per al català. És a dir, la batalla final, la fi del món que coneixem. No és poca cosa, perquè en els arguments que l’extrema dreta fa servir continua havent-hi proclames que fan pudor de naftalina, però també un llenguatge que no es basa en la imposició aparent, sinó en l’aparent defensa de l’individu contra el poder de l’Estat, com si fos una sòlida administració que hom suposa que atemoreix. Els agrada encara fer servir majúscules per referir-se a la “Nación” i el “Derecho”, i el plantejament de la revolució que proposen és antisistema, “como una reacción defensiva del organismo social frente al virus globalista que lo infecta”. Tot s’hi barreja, aquí. Són paraules escrites no fa gaire pel flamant president del Parlament balear. Gabriel Le Senne, que troba que “las mujeres son más beligerantes porque carecen de pene”, és l’autor d’una diatriba a favor de la “nación española”, que s’erigeix en defensora universal dels valors més rancis enfront de l’emergència climàtica o de la igualtat de gènere. D’acord, en aquests punts es respira una ferum explícitament falangista, en el vocabulari i la prosopopeia. Però en qüestions de llengua, en canvi, el factor diferencial no és la supremacia del castellà (o no ho és d’una manera concloent i visible), sinó que adopta la disfressa de la idea de la llibertat de les persones. En el cas concret de les Illes, l’acord a què han arribat el PP i Vox ho concreta en el primer apartat del text (“Libertad: las personas en el centro de la acción política”), que dinamita l’ensenyament en català i que proposa la modificació de les normes “que supongan una imposición lingüística, asumiendo que en la comunidad existen dos lenguas oficiales”. És una música sabuda, d’acord, i en coneixem la melodia, però aquesta vegada sona, a ritme de lleis i decrets, com una marxa fúnebre.