Viure dels vius

Té la mort, i totes les seves formes d’expressió, un poder d’atracció tan gran, entre els vius, que de fa un temps, i cada dia que passa més, el gènere escrit que es bateja com a negre, tant si és literatura com periodisme, triomfa.

Siguin nòrdics relatant assassinats de ficció que glacen la sang o siguin mediterranis fent bullir les audiències televisives explotant d’una manera brillant aquesta fórmula que en el periodisme es coneix amb l’anglicisme dels truecrims, la mort és sempre sinònim d’èxit editorial.

En tot això, hi ha un avantatge evident. Els milers de morts assassinats en tot tipus de formats de ficció no alçaran mai el dit per queixar-se de la manera que van ser esborrats de la trama, i els morts de la vida real que tornen en narracions i reconstruccions periodístiques, tampoc. Si, fins i tot, familiars d’aquests difunts traspassats de manera tràgica es presten a posar-se davant les càmeres per donar tot tipus de detalls dels seus propis drames!

Que els morts visquin entre els vius és, doncs, una qüestió dels vius obsessionats a esprémer-los la sang i els ossos. El repòs etern és, només, un eslògan de les funeràries i el que interessa a alguns vius és fer reviure els morts, tant com faci falta.

Estaria molt bé que el gremi dels explicadors de les coses intentés, una vegada per totes, fer tot el contrari i es submergís en la condició humana per escriure llibres, fer documentals i omplir diaris d’històries carregades de vida. No seria mala cosa intentar viure dels vius, que ja ens afartarem de la mort, quan ens toqui.