Els partits com a problema

Vuitanta-cinc diputats a la província de Barcelona per al Parlament de Catalunya són una greu anomalia. Representen, en bloc, 5,6 milions d’habitants, uns tres quarts del país, en una sola circumscripció. Pot ser democràtic, però no representatiu, ni menys proper.

Aquest fet aporta un enorme poder als comitès centrals dels partits, radicats tots a Barcelona, que confegeixen una llista de 85 candidats que cauen triats en funció d’una acumulació de vots enorme. Te’n toca algun de residència propera, però no és directament el teu representant. Perquè es deu només a l’òrgan que l’ha posat a la llista i no a l’elector. Pot semblar un fet parcialment defectuós, però és essencial, un greu defecte d’origen.

Les circumscripcions unipersonals del món anglosaxó ens semblen una utopia a la nostra latitud i aquí són criticades pel fet de no representar proporcionalment l’electorat en el seu conjunt. Tanmateix, la qüestió és resoluble perquè hi ha països que combinen circumscripcions properes i una quota de reequilibri en el conjunt, amb diputats que surten de les mateixes llistes. L’excusa de la manca de proporcionalitat és sovint planejada en contra la situació actual, quan s’acusa que les quatre províncies catalanes no assoleixen exactament el mateix nombre de diputats per cada 100.000 electors. L’ideal dels partits seria una sola circumscripció i molta disciplina de partit. I, cert, hi ha una petita diferència en la representativitat a les quatre circumscripcions, però aquesta és major al Congrés dels Diputats per al conjunt de les Espanyes i la llei és la mateixa. Alguns dels que critiquen que les quatre províncies no siguin del tot proporcionals no es queixen, en canvi, que al Parlament Basc les tres províncies aportin cadascuna 25 diputats, quan la menor és el 30% de la major (Àlaba respecte a Biscaia). El problema no és només de proporcionalitat. És, sobretot, de circumscripcions; que no ens confonguin! A dimensió espanyola, el cas és molt difícil de resoldre, tancat amb pany i forrellat, però no a escala catalana.

La solució del problema, al marge del grau de proporcionalitat, seria partir d’un mapa de districtes electorals de dimensió menor. Uns districtes electorals que haurien de ser de caire regional, una mica major en dimensió que la major part de les comarques i, en un extrem, Barcelona, ella sola, seria també circumscripció. Aquesta representativitat generaria una legitimitat territorial que resoldria molts problemes.

Per exemple, l’Autoritat del Transport Metropolità, un òrgan despòtic en què només hi és present l’àrea de Barcelona, sense la presència de 12 comarques on mana, hauria de ser representada per electes regionals. També les diputacions perdrien legitimitat davant l’opció de ser uns òrgans directament elegits, com ho són al País Basc, a les comunitats uni-provincials i als consells insulars, com també, sense anar més lluny, a l’Aran mateix. Però ara resulta molt còmode per part dels partits queixar-se i, al mateix temps, seguir amb una centralització que atorga tot el poder al comitè central i usa consells comarcals, diputacions, Àrea Metropolitana... com a balnearis políticament irresponsables. I, entre els irresponsables, hi comptem el tercer i el quart pressupost de Catalunya (AMB i Diputació de Barcelona).

Aquesta dinàmica de separació dels partits envers la societat s’incrementa perquè la disciplina interna decideix el nomenament dels càrrecs públics i de confiança a la Generalitat, diputacions, municipis, etc. amb només persones de dins l’aparell, siguin o no polítics o tècnics contrastats. Són professionals polítics, comissaris polítics, als quals la simple militància atorga capacitat. La disminució de la qualitat ha arribat al punt que només ser del partit ja és prou garantia d’ofici i, així, es fa visible que la qualitat dels càrrecs públics baixa gradualment i sistemàtica de nivell a temps que passa: demà encara pitjor.

Els partits polítics, esdevinguts una aristocràcia, operen com un gran sindicat de conjunt i frenen una democratització de més qualitat. Un fet que es fa complex de reivindicar des d’una societat esdevinguda servent de senyors feudals –“Presenteu-vos a les eleccions!”, ens diran les grans maques d’un mercat captiu...! Afirmació perversa dita des del monopoli de l’oferta dels grans ideals.

La representació allunyada esdevé un dirigisme, mentre que l’horitzó que ens ofereix resulta banal per manca de fonament en la gent. La manca de qualitat democràtica significa precarietat social, com a resultat de la desestructuració política. Llavors, no és estrany que els partits, com a agents mediadors, resultin simples i passin a ser problema i que la solució els qüestioni directament en el seu fer.

Una alimentació, una escola, una sanitat... de baixa qualitat no són admissibles. Una democràcia, tampoc.