Pors al foc

La publicació d’aquest article coincideix amb Sant Joan, una festa que sempre m’ha agradat. Des que era petita i m’anunciava les vacances d’estiu. D’aquells temps recordo les fogueres al poble: s’hi cremaven trastos vells i, mentre veia la matèria cremant-se, algú em deia que pensés en alguna cosa que volgués que desaparegués. Una cosa no tangible que podia ser una por. Una por de criatura. Una por a vegades seriosa, a vegades de per riure. M’agradaria recrear-me una mica en els records fins a sentir la temptació de la nostàlgia, però tinc massa presents les pors que ara sento. Pors d’adulta que, en part, tenen a veure amb com es fomenta la por i se’n treu partit. Un partit múltiple coincidint-hi diversos agents amb els seus interessos: una barreja de mitjans de comunicació, polítics i negocis acordats amb una actitud carronyera. Seria una comèdia, si no fos que juguen amb la por. Intentaré explicar-me, concretar-ho.

Hi ha cadenes privades de televisió a l’Estat espanyol que no fan més que parlar sobre bandes que ocupen cases. Ho converteixen en la notícia fonamental i recurrent. En parlen tant que hi ha gent que té por de sortir de casa, no fos cas que quan tornés se la trobés ocupada. El sensacionalisme mediàtic té els seus efectes. De fet, no és res de nou que del fet de crear inseguretat n’hi ha que en treuen rèdit electoral. Però hi ha un element afegit. L’opinió intencionada, més que la informació, sobre l’ocupació de cases dona pas a la publicitat desvergonyida d’empreses de seguretat i de vigilància que prometen sistemes d’alarma infal·libles i mesures pròpies d’una fortificació. Aquesta avinença hauria d’estar penada. I llençar certes pors al foc. També un bon petard.