Rebolcats en el ‘morbo’

La setmana passada es publicava una entrevista a un presumpte agressor sexual que actualment està en presó provisional. De fet, la jutgessa, després d’escoltar les tres versions diferents dels fets per part d’aquest, va determinar el seu ingrés en un centre penitenciari per l’elevat perill de fugida. La presumpta violació hauria succeït fa uns mesos enrere en una discoteca, on l’agressor hauria violat una noia de 23 anys. No oblidem que aquesta noia va renunciar a la indemnització econòmica per reforçar la seva credibilitat, perquè ben segur que el seu entorn i ella mateixa eren conscients del que els vindria a sobre quan el cas saltés a l’entorn mediàtic, donat el perfil públic de l’agressor. Perquè si en general les dones al llarg de la història hem patit un atac constant a la nostra credibilitat quan hem explicat les violències masclistes de què hem estat víctimes (especialment les sexuals), en el cas que l’agressor sigui un personatge púbic, un referent en el seu àmbit i a sobre un paio que cau bé, els dubtes sobre el relat de les dones creixen de manera exponencial.

I aquests dubtes es materialitzen per exemple apel·lant al mite de l’interès espuri que hi ha rere la denúncia i que s’estenen com taques d’oli perquè reforcen el nostre imaginari col·lectiu patriarcal amb el qual ens han educat. Perquè com pot ser que aquell home que havíem admirat, que era un tio simpàtic amb una vida normalitzada, un crac en el que feia, sigui capaç de violar una noia. Perquè els violadors són agressors diferents de nosaltres, són monstres, estan malalts, viuen i funcionen a l’extraradi de les nostres societats. En resum, són personatges rars que som capaços d’identificar a simple vista. Perquè no poden ser un dels nostres i encara menys un referent dels nostres. I totes aquestes idees són barreres que distorsionen la nostra mirada davant les violències sexuals. Per això quan qui és acusat de violació és el futbolista Dani Alves, molts caps esclaten i les contradiccions internes afloren. I això no ho podem perdre de vista perquè és el que dona context a l’entrevista que es va fer al futbolista la setmana passada i on explica la seva versió els fets i la seva situació actual.

Un cop coneguda l’entrevista m’assalten uns dubtes immensos sobre el seu objectiu real, perquè no acabo d’entendre què aporta aquest relat, si no és un full en blanc per a la defensa de Dani Alves. Perquè se’l personalitza i sobretot es carrega d’emocionalitat i humanitat un personatge acusat de violació. Se situa com una víctima d’un sistema injust, que l’ha estigmatitzat. Busca en tot moment tornar a ser el Dani. El tio ben parit, simpaticot, empàtic (un fet que rebenta la idea de violador) i amb lideratge perquè ha aconseguit que els reclusos facin esport. I això, ho sap, no quadra amb el perfil de violador prototípic. Però el cinisme ja és extrem, quan parla de “perdonar la víctima” i esgrimeix que no té mala consciència. Se situa de nou en el lloc de la víctima, en un gir de guió, convertint-la, a ella, en la culpable. El mite de la denúncia falsa es fa més present que mai, i altre cop és la dona qui menteix. I ell des del seu estat de calma i serenitat a la presó és capaç de perdonar-la. Esperpèntic.

El seu relat és extremadament pervers, amb un clar objectiu: empastifar l’opinió pública de dubte, reforçant la seva imatge pública d’home acusat injustament i allunyar de la seva identitat la paraula violador. Probablement gran part dels agressors sexuals que són a la presó podrien signar aquest relat perquè s’obre l’escletxa, el dubte entra en joc i en un entorn patriarcal té molts números de guanyar el relat. Perquè això va ara de relat públic, i ara més que mai els receptors d’aquests discursos (el negacionisme que tan alimenta l’extrema dreta) estan en augment. I aquí és on s’evidencià el greu impacte de tota aquesta estratègia pèrfida en la víctima i el seu entorn. Perquè això és revictimitzar. És tornar a obrir la ferida, situar la noia al centre del dubte i hiperhumanitzar els agressors. I tot això també ens esquinça com a societat perquè aquests xous ens porten cap a debats lamentables, on algunes persones fins i tot s’atreveixen a opinar sobre l’estat de la víctima després de l’agressió. Uns comentaris que ja hem sentit en massa ocasions. Aquests relats ataquen les víctimes però també la societat perquè ens rebolquen en el morbo, alimenten mites, ens esquincen i, de nou, ataquen la veu històrica de les dones.