Celebrar la coberta
Un moment en què es convidava tots els involucrats en l’obra a un àpat per compartir anècdotes
Una persona estimadíssima ens va convocar fa uns dies a inaugurar amb menjars, begudes i riures el seu nou lloc vital: una casa a Banyoles. Sempre reconforta tornar a aquesta capital mundial on tothom té vincles més o menys profunds. Si no els teniu, una bona ocasió per fer-n’hi és el festival (a)phònica, que demà engegarà la 19a edició. Durant el dinar, l’amfitriona i dos amics que l’han ajudat a reformar l’habitatge ens van parlar de com havien recuperat una antiga tradició del món de la construcció quan, acabades les obres, van reunir tots els industrials per celebrar l’anomenat dinar de coberta, també conegut com la festa de la bandera. Tot i que ells van fer aquest acte simbòlic en el tram final, antigament es feia abans, quan finalitzava la fase d’estructura. Un cop assentats els fonaments i fets els encofrats, els forjats, les parets mestres i tantes altres essències d’aquesta fase que soc incapaç de memoritzar, arribava l’hora de posar la coberta, un moment clau en què el propietari, el promotor o el constructor convidava tots els involucrats en l’obra a un àpat per compartir anècdotes. Els orígens d’aquesta tradició es remunten a l’edat mitjana. Per a la construcció d’esglésies, s’utilitzaven bastides de fusta i pedres per suportar arcs i voltes, unes bastides lleugeres i inestables que eren un perill per als treballadors. Per tal de preveure possibles moviments de l’estructura i evitar accidents es posava un tros de tela al punt més alt, perquè així es podien detectar les ràfegues de vent. Quan s’acabava la volta i es considerava que l’estructura ja era coberta i era prou sòlida, es feia una festa amb tot l’equip implicat. Amb el temps, es va passar a col·locar una bandera dalt de la coberta, tant per demostrar que bona part de l’obra estava pagada com per agrair que ningú havia pres mal. A l’època franquista, es posaven senyeres que duraven tan poc com ara les banderes LGTBI+ a València. Quan m’explicaven tot això, pensava en una escena memorable de la bonica adaptació cinematogràfica de Les vuit muntanyes de Paolo Cognetti: els dos amics damunt la teulada de la cabana que construeixen junts, celebrant la coronació d’una amistat eterna. I mira, quines ganes de posar-se a cobert amb aquest parell d’homenassos i celebrar l’estiu fins a quedar ben afònica!
