El lloguer, sempre a precari
En un país on s’ha fomentat històricament l’habitatge en propietat, el lloguer i les polítiques d’habitatge han estat i continuen a precari. La nova llei de l’habitatge aprovada per les Corts espanyoles és un pas endavant per pal·liar i posar límits a l’especulació desfermada que els últims anys ha estat la insígnia del mercat immobiliari, però la nova normativa és encara a les beceroles i cal desplegar-la, d’entrada, fixant les ciutats tensionades on es podrà limitar el preu de lloguer. El govern català anunciava la setmana passada els 140 municipis “tensionats” on s’han de poder aplicar els topalls al lloguer, un procés que no està conclòs, que entra en fase d’al·legacions i que encara trigarà mesos a ser una realitat. És per això que en aquest escenari la mesura del govern de Sánchez de retirar la pròrroga excepcional dels lloguers que s’havia acordat en l’anomenat paquet anticrisi és com a mínim una mala decisió, un tret al peu a la mateixa llei que han impulsat, i un gran maldecap per a moltes famílies.
Els sindicats de llogaters ja han advertit que la retirada de la mesura pot abocar moltes famílies pendents de renovar els seus contractes al “desnonament invisible”. És cert que està en vigor, per la nova llei de l’habitatge, el topall del 2% per l’actualització dels lloguers dels contractes vinculats a l’IPC; ara bé, res impedeix amb la retirada de la mesura modificar les condicions dels contractes que acaben la seva vigència. Una escletxa massa gran fins que no es pugui aplicar en la seva totalitat la nova llei i s’estableixin els topalls per a les zones tensionades. El lloguer, doncs, continuarà a precari i no ajuden en aquest escenari declaracions com les que va fer ahir la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, assegurant que la majoria de famílies no tenen problemes per pagar el lloguer i que les famílies vulnerables ja queden protegides per la llei. Unes declaracions que es va afanyar a rectificar poca estona després. Només cal recordar dues dades: el preu mitjà del lloguer a Barcelona va superar el 2022 els 1.000 euros, i el sou mínim interprofessional és de 1.080 euros. Sense polítiques socials d’habitatge, el problema és gairebé irresoluble.