Desmobilitzar per vèncer-nos

Entre alguns sectors es fomenta la desmoralització fent circular, especialment rere l’anonimat de les xarxes socials, la idoneïtat de l’abstenció. La premissa diu que el vot independentista seria irrellevant per canviar substancialment la realitat i que, tant per tant, millor quedar-se a casa i que bombin a tothom. No se sap ben bé qui hi ha darrere d’aquesta campanya, per bé que és obvi que els principals beneficiaris només en poden ser els partits espanyolistes, que ocuparien els escons abandonats. La premissa és falsa i la llista d’exemples per rebatre-la és llarga. Els indults dels presos polítics catalans, la inclusió de percentatges de llengua catalana a les plataformes audiovisuals i la reforma del Codi Penal són algunes mesures que el govern espanyol no hauria impulsat de cap de les maneres si l’independentisme no hagués tingut força representativa i la conseqüent capacitat per condicionar. Que aquestes fites no són suficients, ni de bon tros, és més que clar. Que, al mateix temps, l’alternativa és nefasta és una evidència: un independentisme mancat de representació política és un moviment que deixa d’existir, tant en el context nacional, com en l’estatal, com en l’internacional. És una demanda desapareguda, una reivindicació apaivagada. Alhora, les conseqüències fatals de la desmobilització ja les estem veient al País Valencià i a les Illes Balears: havent quedat el sobiranisme temporalment fora de joc i les institucions en mans de l’espanyolisme més recalcitrant, l’ofensiva contra la llengua, la cultura i les institucions pròpies serà implacable. Hi hem d’afegir, a sobre, un persistent intent d’atac contra els drets més fonamentals de la ciutadania, amb una dreta segrestada pels sectors més fanàtics i reaccionaris. Anem amb compte, doncs, de no acabar bombats nosaltres, enduts per un pessimisme destructiu i paralitzant.