UIC 25

La tardor de 1997 començava a caminar la primera universitat privada que, com a tal, es creava a Catalunya. La reticència del Parlament en aprovar la llei per donar-hi el vistiplau era tan ampla com comprensible. En el rerefons, el dubte de si es tractaria del lloc on la gent benestant “aparcaria” els seus fills menys aptes per tal d’aconseguir un títol previ pagament d’una matrícula. Aquesta és la manera en què s’ha entès a Espanya durant molt de temps l’oferta universitària privada, i en algun cas, potser no ha anat gaire errat el diagnòstic. No sé si aquesta mateixa idea ha estat en algun moment al cap d’alguns pares, dels seus fills o dels nostres dirigents polítics pel que fa a la UIC, però la realitat, que és tossuda com ho foren els que van imaginar el futur d’una universitat que encara no tenia nom, es va imposar. I a hores d’ara, els que tenim la responsabilitat d’entrevistar els candidats a nous alumnes sabem què és el que en pensen i podem dir que som tan bons o dolents com la resta d’universitats, amb un especial èmfasi en els mètodes docents per optimitzar la transferència del coneixement als estudiants i amb línies de recerca i col·laboració amb grups d’investigació d’altres universitats, per col·locar la UIC en un lloc cada cop més alt en el rànquing d’universitats. I s’ha de dir, però, que no ha estat fàcil i que el perjudici no ha estat l’únic ni el principal obstacle. 

Ara fa uns dies UIC Barcelona va celebrar el quart de segle en un emotiu acte al Palau de la Música. Conduït amb tacte, humor i intel·ligència pel periodista Ramon Pellicer, s’hi van aplegar el record per als que van tenir la idea, la voluntat i la inspiració en els inicis, una reflexió (tranquil·litzadora) sobre el paper que jugarà la intel·ligència artificial en les nostres vides i que va realitzar l’investigador emèrit Ramon López de Mántaras i una manifestació pràctica de la clau en la qual la UIC vol interpretar la seva partitura: la Fundació Grupo Sifu hi va aportar la música generada per persones amb alt grau de discapacitat que tanmateix poden, amb els seus ulls, generar, a través d’un enginy tecnològic, notes musicals per integrar-se en una orquestra. L’ovació a la seva actuació va ser el més sentit de la nit, perquè significava no sols l’esforç de les persones que hi van participar, sinó, a més, el símbol de l’igual valor de les persones malgrat ser cadascú gloriosament diferent de la resta, un instant que no hauria existit en un món on es consideri que aquests diferents han de ser evitats.

Tot molt sentit, tothom molt orgullós de la gesta, possible en particular gràcies a l’impuls de l’aleshores consellera socialista d’Universitats, Marina Geli, en el govern de José Montilla, donant l’aprovació reglamentària als estudis de medicina, un punt d’inflexió per transformar en referent a tot Espanya el campus de ciències de la salut on ja despuntava odontologia, i on avui estratègicament s’integren la biomedicina, sempre capdavantera a Catalunya, i la bioenginyeria, que repararà la nostra fisiologia, però on també fan sinergies educació i psicologia per poder detectar el més aviat possible dèficits cognitius dels infants, així més fàcilment redreçables. El paper de la infermeria en les nostres vides mereix una peça a part. Tot allò va arrossegar la UIC sencera a la lliga dels grans.

Sí, fins aquí tot fantàstic, a més de cert. Però la universitat en general es troba en procés de canvi substancial, i l’experiència de 25 anys ha de significar l’impuls per a una transformació radical per a la UIC. Quan fa vint anys vàrem posar en marxa un centre d’estudis on s’impartia el segon cicle de criminologia amb alumnes i professors membres de les forces i cossos de seguretat, els estudis s’impartien en un format i horari que permetia a persones que ja treballaven continuar la seva formació, quan la major part de les universitats volien evitar la compatibilitat de feina i estudi. Ara cada cop més estudiants demanen que la pràctica informi els seus coneixements teòrics, i no n’hi haurà prou, ja que caldrà compensar les carències detectades en el batxillerat en matèria de comprensió lectora i expressió escrita. Un món canviant on apareixen feines els estudis de les quals encara no s’han ni tan sols imaginat obligarà la UIC i la resta a esforçar-se. Està en joc la possibilitat de mantenir el rol que segles enrere la universitat va tenir: ser el centre fonamental del saber, del coneixement i de l’humanisme. Rellegir els clàssics serà una eina segura i imprescindible. 25 anys no són res. Està tot per fer, i, com deia el poeta, tot és possible.