Respostes a un problema

Joventuts Musicals de Catalunya ha impulsat l’edició d’un opuscle dedicat a presentar la personalitat d’Antoni Ros-Marbà. En aquestes pàgines el nostre director d’orquestra s’explica força àmpliament sobre una sèrie d’aspectes professionals, però també sobre el seu món d’idees, de sentiments i d’experiències vitals. El periodista i crític musical Antoni Batista signa aquest text, que és el resultat d’una llarga conversa.

Les dotzenes de respostes d’Antoni Ros-Marbà podrien provocar molts comentaris, però recullo només la referència a un tema que darrerament és “moda” (dins la minoria, és clar, que s’interessa per la cultura).

Pregunta: “És convenient de socialitzar la difusió de la música simfònica, ampliar el seu espectre d’auditori?” Resposta: “D’això se n’ha parlat molt i s’hi ha fet molta demagògia. Sí, evidentment, s’ha de socialitzar, fins i tot de vegades s’ha parlat de si una orquestra ha d’anar a tocar en una fàbrica... És clar que pot anar-hi, però crec que això és fer una discriminació del mateix auditori. La gent ha de pensar que la sala de concerts és per a tothom. Està molt bé això de fer festivals als barris, però per què els barris no poden anar al Palau?”

Pregunta: “Potser per les reminiscències simbòliques que el Palau és patrimoni d’una determinada classe social”. Resposta: “Sí, però això és absurd. La gent pot anar al Palau perquè sap que és una sala amb una acústica i perquè funcionalment sona millor. Anar al Palau no ha de condicionar un treballador. A més, avui dia, els preus, sobretot els de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, són a l’abast de qualsevol butxaca. Això és un procés de mentalització en el qual s’ha d’evitar fer demagògia”.

Sí, cal no “liquidar” el problema massa fàcilment, dictaminant que si hi ha molta gent que no s’interessa per anar a un concert és perquè els concerts són cars, la música és una activitat “burgesa” i els concerts es fan en un local allunyat i imposant. Més cars són els toros i el futbol, més rics són els toreros i els futbolistes que no els músics, i la gent s’arriba a la plaça o a l’estadi per lluny que en visquin. Hi ha hagut alguns admirables esforços per fer música als barris –conec el cas de la Cooperativa Cultural Roca-Guinarda, que ha presentat excel·lents concerts al Guinardó– i més d’una vegada no hi ha hagut aquella resposta popular que significaria: “Això és el que volíem!” No vull dir que s’hagi d’abandonar aquesta tasca, al contrari. Però el problema és més greu, i la simple descentralització no és la fórmula màgica per a resoldre’l. Ja fa temps que es fa un excel·lent teatre al Lliure de Gràcia, i els espectadors graciencs s’hi poden comptar amb els dits: en trobareu molts més als teatres de l’Eixample o del Paral·lel. En canvi el Lliure ha fet ple, cada dia, amb gent d’altres barris. I al Palau de la Música he coincidit, més d’una vegada, amb amics de Mataró que hi vénen i se’n tornen en tren.

Em sembla que fou Oscar Wilde qui va dir que no és l’art el que s’ha de fer “popular”, sinó el poble qui s’ha de fer “artístic”. I això, que suposa una revolució veritablement humanística i social, no és a l’abast dels abnegats organitzadors de concerts als poblets i als barris.