Cambres de país

Aquest país no el fan els partits, el fan centenars de milers d’empreses petites i mitjanes i una gran quantitat de professionals autònoms que aixequen la persiana cada dia i penquen com animals. Tots els coneixem, ens hi relacionem cada dia i, la majoria, hi treballem. És aquesta arquitectura econòmica la que distingeix l’empresa catalana de cinc, deu o vint treballadors que paga –com pot– els impostos que Florentino Pérez o Villar Mir extreuen, des de Madrid, via BOE.

Són aquestes empreses les que han aguantat fermes els embats de la política. També són els que han escoltat la prepotència espanyolista d’alguns clients i la insolència estúpida d’un grapat de proveïdors, els que han vist com moltes de les empreses grans –suposadament catalanes– van fugir a toc de xiulet i com ara es neguen a tornar, per si de cas. En definitiva, són els que ni se’n van ni se n’aniran.

No només això. Aquestes empreses i aquests autònoms són els que es van revoltar en les eleccions a les cambres de comerç del 2019 i van tombar un segle llarg de control de les elits sobre la Cambra de Barcelona i van entrar amb força a la de Terrassa. Ara, quatre anys després, el moviment s’ha enfortit i l’opció de país té moltes probabilitats de mantenir la direcció de Barcelona i el vent a favor a la de Terrassa. Fins i tot a Manresa hi ha possibilitats, amb una candidatura parcial, però seriosa.

El mes de setembre, aquestes empreses i aquests autònoms seran els primers a manifestar-se, un cop coneguts els resultats de les eleccions espanyoles, en la cursa electoral a les cambres de comerç. Un bon resultat a Barcelona i Terrassa podria ser la llavor d’una represa –al marge dels partits– de la part més dinàmica i emprenedora de la societat catalana. I, en paral·lel, una derrota estratègica de la casta provincial que encara creu que es va fer perdonar la catalanitat traslladant la seu a Madrid.