Mònica

Crec que vaig veure Mònica López per primera vegada en el cèlebre muntatge dirigit per Mario Gas d’El temps i els Conway, de J.B. Priestley. Hi encarnava una de les filles d’una família anglesa que declina després de celebrar la fi de la I Guerra Mundial: els errors que malmenen la vida, les ferides del temps. Deu fer uns trenta anys. Diria que no soc l’única que va sentir la seva presència com una revelació: vam percebre el talent, l’encant i la sensibilitat d’una actriu aleshores jove que no sé si, amb el temps, ha fet una carrera coherent, com diu el clixé, però sí que sembla inspirada per un cert sentit de la llibertat i del gust per intentar fer un teatre que sigui digne de memòria.

El cas és que Mònica López fins ens agradava quan va fer d’Abril a Nissaga de poder. Se’n va afartar, d’aquella sèrie i va demanar que matessin el seu personatge: TV3 mai més l’ha tingut present. Potser millor per a ella. Amb directors còmplices, com ara Mario Gas i Àlex Rigola, sempre ha trobat el seu lloc al teatre. No va dubtar de col·laborar amb el gran Carles Santos i també s’ha embarcat amb la companyia La Calòrica. Recentment, tot han sigut elogis per la seva interpretació de la marquesa de Merteuil en un muntatge de Les amistats perilloses al Lliure. Tot i la seva immensa fotogènia, el cinema no li ha arribat a fer prou cas: ara una sèrie televisiva, Rapa, li aporta una certa popularitat interpretant-hi una sergent de la Guàrdia Civil en aigües gallegues tèrboles. I és així que, en arribar la segona temporada, l’actriu s’ha negat a promoure la sèrie emesa per Movistar al programa El hormiguero. Ha dit que ho ha fet perquè Pablo Motos blanqueja el feixisme. Una veritat com un temple. I que lladrin.