4 de juliol

Avui, 4 de juliol de 2023, es commemora el 247è aniversari de la signatura el 1776 a Filadèlfia de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica. Feia més d’un any que havia esclatat la guerra arran del rebuig de les tretze colònies als impostos imposats pel Parlament britànic (lleis del Timbre i de Townshend, 1765 i 1767) que gravaven les importacions d’articles de consum britànics (te, vidre, paper, plom, pintura...). Era la factura per formar part de l’Imperi britànic, però molts colons consideraven que el Parlament no tenia jurisdicció sobre les colònies, perquè no hi estaven representades, i, per tant, no podia decretar aquests impostos. El 16 de desembre de 1773 té lloc el motí de Boston i una multitud llança al mar un carregament de te en protesta per l’increment d’impostos. El Parlament britànic aprova llavors les lleis coercitives –de nom intolerables a les colònies– per castigar l’intent de revolta: es tanca el port i se suprimeix l’autogovern de Massachusetts. Per molts “americans” aquestes disposicions violaven lleis fonamentals i amenaçaven les llibertats de les colònies. En dos congressos successius (setembre de 1774 i maig de 1775) les colònies intenten consensuar una resposta conjunta. A principis de 1776, s’arriba a un punt de no retorn quan Londres declara enemics els vaixells americans i bloqueja els ports de les colònies. La independència es fa imparable i Thomas Paine forneix els arguments en un pamflet molt popular: El sentit comú (Common sense). La independència és l’única sortida a l’atzucac provocat per la intransigència del Parlament britànic, del primer ministre i del rei.

La Declaració, redactada per John Adams, Benjamin Franklin, Thomas Jefferson, Roger Sherman i Robert R. Livingston, orgullosament reproduïda en un mural de la sala d’arribades de l’aeroport de Filadèlfia, afirma que quan “en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre [...]” cal que declari “les causes que l’impulsen a la separació”, entre les quals destaquen “que tots els homes són creats iguals [i] dotats de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat... Que quan s’esdevingui que qualsevol forma de govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la o abolir-la...”. En conseqüència, després d’enumerar tot el seguit de greuges acumulats contra la Gran Bretanya, “els representants dels Estats Units d’Amèrica [...], en nom i per l’autoritat del bon poble d’aquestes colònies, solemnement fem públic i declarem: que aquestes colònies unides són, i han de ser per dret, estats lliures i independents; que queden absoltes de tota lleialtat a la Corona britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda [...] totalment dissolta”.

La independència dels EUA precedeix en tretze anys la Revolució Francesa i, en termes polítics, obre les portes a la contemporaneïtat, perquè es fonamenta en uns drets essencials, inalienables, consubstancials a la condició humana, a les llibertats i als drets dels pobles. En suma, en les democràcies correspon als ciutadans la potestat de decidir el seu futur polític “i prendre entre les potències de la terra el lloc separat i igual” a què tenen dret. El setembre de 1787 conclou la redacció de la Constitució, que és ratificada pels tretze estats i entra en vigor el 4 de març de 1789. Vuit anys després s’obre el consolat dels EUA a Barcelona, un dels més antics del nou estat independent.

Els EUA van ser la primera democràcia del món contemporani, tot i que la seva història posterior, com la de molts països europeus, va relegar les llibertats, les eleccions i els valors democràtics a productes de consum intern, però fàcilment prescindibles quan consideren els seus interessos amenaçats en algun lloc del món. En referència a les operacions militars durant la guerra freda, Gore Vidal en comptabilitza una setantena i amb la participació en altres conflictes armats arriba a afirmar: “En aquests centenars de guerres contra el comunisme, el terrorisme, la droga o, de vegades, qualsevol altra coseta, entre Pearl Harbor i el dimarts 11 de setembre de 2001, sempre vam ser nosaltres els primers a atacar” (The last empire. Essays 1992-2001, 2002). Tal com tenim el món fora bo treure conclusions de tot plegat i fer coincidir valors i pràctica política i dotar d’una dimensió ètica les relacions internacionals.