Sense embuts

En tornar d’Alemanya he repassat els Avui que havien sortit durant aquests dies, i ben aviat he topat amb l’editorial del dimarts dia 26. Hi llegeixo una frase que m’ha esborronat: “Ara, quan hi havia el perill que avui no poguéssim sortir per una manca de tresoreria que ens impedia tenir la quantitat de paper necessària, uns incondicionals del diari han fet possible amb la seva aportació que assegurem la presència al carrer aquesta setmana”.

Amb un llenguatge d’una gran dignitat, l’editorialista ens ha volgut fer entendre això que jo, des d’aquesta tribuna molt més modesta, tradueixo sense embuts: no hi ha diners per a pagar el paper, i la solució provisional que s’ha trobat només assegura una setmana, que ja s’ha acabat. La supervivència de l’únic diari en català, doncs, és absolutament precària.

La situació adversa per a tota la premsa és recordada en l’editorial; però, aquest fenomen general, no l’hem de veure només com una excusa per a les nostres mancances, sinó ben al contrari: com una denúncia –que jo faig aquí, a títol personal– de la nostra incapacitat, fins ara, d’entendre que l’Avui hauria de ser l’excepció de la crisi, perquè és un diari d’excepció. L’editorial té l’elegància d’agrair les col·laboracions rebudes, però només insinua “certes absències significatives”. Els qui som la infanteria del diari ho hem de dir ben clarament: hi ha massa gent responsable d’una anguniosa indiferència en relació amb l’Avui. Dir-ho des d’aquestes pàgines podria semblar tan inoportú com la indignació d’aquells capellans que increpaven la gent que no anava a missa... davant l’església plena de fidels. Però no és ben bé el mateix cas. Perquè hi ha molts lectors d’aquest diari que són uns ciutadans catalans però aconsegueixen de ser, al mateix temps, uns comerciants o uns industrials botiflers. Penso, és clar, en la publicitat, que avui dia és la garantia de supervivència d’un diari.

És curiós que, en el mateix exemplar on es publica l’editorial esmentat, un dels pocs anuncis que s’hi poden trobar és un que convoca a assistir a la “Nit de la Publicitat”, organitzada entre d’altres pel Gremi de Publicitat i l’Associació Empresarial Catalana de Publicitat. Si algun dia aquest diari ha de plegar, jo demanaré a la direcció que em permeti de publicar en el meu últim article la llista de les empreses legalment catalanes que mai no han programat una acció publicitària en aquest diari. Gent que tenen un pressupost publicitari anual de vint, quaranta o seixanta milions de pessetes i que no n’han dedicat ni un, un de sol, a aquest diari que possiblement llegeixen cada dia amb molta satisfacció, però també amb molta insolidaritat. I conec prou bé com es munten aquests pressupostos perquè no em vinguin amb cap excusa “tècnica”.

Confesso que la meva irritació només és superada per un altre sentiment: el desconcert. No entenc, com a simple lector del diari, que unes empreses que obtenen considerables beneficis dels catalans, que viuen “dels” catalans, no s’adonin que tenen el deure de viure “amb” els catalans. L’Avui no hauria de demanar, com qui demana una almoina, un anunci especial per al número 1.000, que ja s’acosta; hauria de rebre, regularment, una prova de respecte per l’eina que és i que vol ésser. No ho entenc, ja ho dic. O no ho voldria entendre…