Els estats (actuals), el malson del català

Cap novetat. El català continua patint i, el que és pitjor, se’l continua menystenint. La Plataforma per la Llengua va presentar ahir el seu informe anual, l’informeCat, que recull 50 dades sobre l’estat del català, en el qual alerta que anem cap a una minorització de la llengua –menys parlants i menys espai d’ús– i, per tant, del perill de la substitució lingüística en l’horitzó. A Catalunya, segons l’informe, els ciutadans que diuen que parlen bé el català són un 75%, que a les Balears i al País Valencià es redueixen a un 59,5% i un 51,6%, respectivament. Per contra, els percentatges de coneixement del castellà superen el 94% (en el cas de Catalunya, el més alt, se situa en un 95,3%). Són molts, doncs, els ciutadans que no consideren necessari, i no necessiten, el català per viure en territori català. D’entrada, excepte reductes ideològics, la gent no està contra les llengües, i conèixer idiomes és un valor per a la majoria. Com també és cert que, si no en tenim cap obligació, sovint tirem pel camí fàcil, també en el cas dels catalans, que canviem massa fàcilment al castellà, a vegades pensant que evitem un conflicte; d’altres, simplement per una qüestió perversa de costums que requereix un esforç modificar.

La “imposició legal” del castellà continua encara, a l’Estat espanyol, sent la norma. I tant hi fa si té l’obligació constitucional de protegir les diferents llengües de l’Estat, que incompleix reiteradament. El català continua tenint, més que una protecció tèbia, un estat en contra (hauríem de parlar d’estats: també el francès i l’italià). N’és una mostra ben evident l’últim episodi que ha destapat el Consell d’Europa, en una carta a la Plataforma per la Llengua, en què assegura que Espanya mai no ha demanat que el català sigui una llengua oficial a la Unió Europea. Les excuses eren que Europa ho complicava i que calia modificar tractats. Ara sabem que no. Senzillament, no ho volen. De fet, si un estat suposadament multilingüe no permet en les seves cambres de representants res més que l’idioma castellà, per què l’hauria de defensar a Europa. Mentrestant, el català continua (i haurà de continuar) sent la nostra batalla de cada dia.