En contradicció

“La meva paraula no és tan important com el benestar dels extremenys.” Eren paraules de Maria Guardiola, la candidata del PP al govern d’Extremadura. Es desdeia del que només uns dies abans havia pregonat. L’anunci que havia aixecat tanta expectació era que no pactaria amb l’extrema dreta de Vox perquè, segons ella, hi havia certes línies que no estava disposada a travessar. Una política que parlava clar i sense embuts. El miratge va durar ben poc. Sovint quan es falta a la paraula es diu que és per satisfer interessos superiors, més elevats. En aquest cas, el benestar dels seus conciutadans. Amb tot això, el que s’aconsegueix un cop més és devaluar –si no ho està prou– la paraula, les paraules. I de retruc, la confiança dels ciutadans. Hi va haver una època que les paraules eren importants. Que la paraula dita, donada, signada, tenia un valor, un poder real de canviar situacions.

Des de fa un temps cap aquí, en aquesta època de crisi de valors i, per tant, de crisi de paraules, tot queda trastocat. I és perquè les paraules han anat perdent el seu valor i ho patim tots plegats com a societat i es tradueix en un sentiment de recel. Les grans crisis de les societats que s’han escrit –amb paraules, per cert– al llarg de la història han estat crisis de paraules. De no fer servir les paraules adequades perquè no es para atenció en el gran poder feridor o guaridor, facilitador o destructor que poden tenir les paraules. Dites en un context en un to amb una intenció poden generar efectes nocius o beneficiosos. I insisteixo, molt sovint, no se n’és conscient. Massa vegades es menystenen. “Va, només són paraules!” I valorem més els fets. Quan resulta que els nostres actes, les nostres accions, són fruit de les actituds que hem expressat en paraules. Altra cosa és quan es diu una cosa i se’n fa una altra. Molt comú i no només en política. No deu ser gaire sa viure permanentment en contradicció amb un mateix.