Els acords i les realitats
L’acord fet públic diumenge passat entre els governs català i espanyol, que suposaria, d’una banda, desencallar el projecte d’un tram de la B-40 que enllaçaria Terrassa i Sabadell i, d’altra banda, impulsar des del territori una sèrie d’obres d’infraestructures a càrrec del pressupost de l’Estat és ara mateix poc més que un titular sense notícia. La signatura del conveni entre les dues parts, anunciada per a aquesta setmana, encara no s’ha produït, però el més important és que ningú ha explicat quins són els termes i els terminis d’aquest conveni i quin és el nivell de compromís que comporta per a cada una de les parts, sobretot per a la part financera de l’Estat, perquè Catalunya acumula una experiència d’incompliments per part de Madrid prou llarga per justificar la prevenció. O, dit d’una altra manera, una cosa és assumir responsabilitats, serveis i compromisos, en aquest cas el d’impulsar l’execució d’unes determinades obres d’infraestructures, i una altra és rebre el finançament imprescindible compromès per l’Estat superant episodis prou coneguts d’incompliment polític, canvi de prioritats del govern de torn o canvi de govern, com el que podria sorgir de les eleccions del 23 de juliol.
No es pot obviar la sensació que aquest anunci, en aquest moment de precampanya electoral, permet a cada partit implicat ‘vendre’ una interpretació de l’acord que pot afegir al seu haver davant els ciutadans i electors. En aquest cas, el PSC pot posar l’accent en el vell projecte de la B-40, que va convertir en una exigència per donar suport al pressupost del govern d’Aragonès, i ERC pot donar valor a una inversió de l’Estat de 914 milions en altres infraestructures, que va arrencar a canvi del seu suport als PGE de Pedro Sánchez. Més enllà d’això, no existeix de moment cap realitat tangible, no es coneix cap detall de quin concepte de via acabarà formulant el tram esmentat de la B-40, ni quina vinculació estableix aquest conveni per a futurs governs, ni quins terminis de finançament i d’execució tindran les altres infraestructures implicades. En definitiva, no hi ha cap certesa que la política que es fa per als polítics acabi sent efectivament una política per al territori i els ciutadans que l’habiten.