Ajudeu-nos que els fills parlin català

El meu fill de 10 anys em renya cada cop que m’adreço en català a un company de la seva classe que ell percep com a castellanoparlant. “Què fas?”, m’etziba. Considera, el meu fill, que manco al respecte a l’amic. La conclusió a la qual arriba té una certa explicació, ja que està fart de sentir que si se li adrecen en català és de mala educació respondre en una altra llengua. Ell deu aplicar la fórmula inversa. No soc cap talibana dels idiomes, però nosaltres fem vida en un entorn molt castellanitzat, així que la batalla perquè no abandonin la llengua catalana també demana cercar un cert grau de compromís i, sí, no ens enganyem, també d’obligació. I fins i tot així hi ha dies en què és més factible aturar el canvi climàtic amb un espetec de dits que aconseguir que molts nens i nenes parlin català una bona estona seguida. També a l’aula, però sobretot fora d’aquesta. No sé si és o no una guerra perduda, però els pares que ens entestem que els nostres fills parlin el català amb assiduïtat ens trobem que estem orfes d’eines que ens ajudin a aconseguir el propòsit. Els productes audiovisuals que consumeixen els menors –un altre dia opinaré sobre aquests mal anomenats influencers– són en castellà i amb un llenguatge barroer. Fins i tot grans defensors de la cultura catalana que ara fan productes per a adolescents s’han apuntat a aquesta tendència. Al teatre no hi ha oferta en català per a segons quines edats. Bé, segurament ni en cap altre idioma. En la música podem dipositar una certa esperança però és insuficient. I a l’escola el debat sobre la llengua s’ha pervertit tant que és impossible engegar una discussió rigorosa sobre si el resultat de la immersió lingüística és el desitjat. Davant aquest panorama, només ens resta posar espelmes a sant Pompeu.