Escrit amb enveja

Em sembla que una vegada vaig explicar que, al metro de París, un noi i una noia tocaven diverses peces a dos violoncels. Tocaven molt bé, i el que em va decidir a parlar-hi fou que abans de plegar van interpretar una versió d’“El Noi de la Mare”. Eren nord-americans.

Comprendreu la meva sorpresa quan l’altre dia, essent a Munic, em trobo la mateixa parella tocant al carrer. Els vaig recordar que jo era un català que els havia sentits quan estudiaven al Conservatori de París. No van trigar a tocar “El Noi de la Mare”, i en agrair-los la deferència els vaig dir: “Vejam en quina ciutat ens tornarem a trobar”. La resposta fou: “Maybe in Catalonia”, potser a Catalunya.

Els vaig plànyer. Segurament continuen estudiant a París, durant l’hivern, i ara que ha acabat el curs s’han desplaçat a Baviera; qui sap si aquest estiu encara aniran en altres llocs. Però els vaig plànyer: si vénen a Barcelona tindran la sorpresa de veure que no són ben rebuts. Ja em veig un guàrdia municipal interrompent la peça de Bach o de Mozart en nom de les ordenances i de l’ordre urbà.

És probable que hi hagi lectors de l’AVUI que comparteixin aquest criteri advers als espontanis de la música de carrer, ni que sigui clàssica, i naturalment respecto la seva opinió. La meva, però, és favorable a aquestes manifestacions, que són permeses en aquelles ciutats del món on hi ha més vida i més activitat cultural. No s’hi permeten, en canvi, alguns dels abusos típics i incorregibles, sembla, que ens caracteritzen, com les cridòries al carrer i d’altres formes d’incivilitat. La parella de violoncel·listes no eren pas els únics músics de carrer de Munic; fins i tot hi havia un violinista que interpretava concerts per a violí i orquestra... Ell hi posava el solo de violí, mentre l’orquestra sonava per l’altaveu d’un magnetòfon. El fet era acceptat pels ciutadans no solament amb tota naturalitat, sinó amb veritable interès. La gent s’aturava a escoltar una estona i deixava alguna moneda –a vegades d’un cert valor– dins l’estoig de l’instrument.

Jo em sentia reconfortat. Uns músics, joves, excel·lents, podien treballar en públic i guanyaven uns diners; de fet, es podria considerar que el públic els atorgava una “beca popular” quan jutjava que allò que feien valia la pena. De l’altra banda, els ciutadans es mostraven atents i satisfets, i en acabar cada peça aplaudien d’una manera discreta però decidida. Anar baixant per la Neuhauser –tancada a la circulació d’automòbil– i descobrir de tant en tant un concert públic és un plaer fora del corrent.

Aquí tenim estudiants de música avançats que si trobessin un ambient favorable probablement farien el mateix. No costaria tant, em penso, establir en quins indrets i a quines hores aquesta activitat pot ésser autoritzada. Quant al ciutadà que passa, jo tinc una gran fe en la capacitat de comprensió i d’admiració de la gent davant uns joves que han dedicat tants d’anys d’esforços a treballar en la seva vocació artística. Potser no sabran que “allò” és Mozart, però s’adonaran que la convivència ciutadana ofereix unes possibilitats força més satisfactòries que la lluita per l’aparcament.