Tribuna
França en descomposició
Hi pot haver mil factors, lectures o interpretacions sobre l’espiral de
violència experimentada a França en els darrers dies. Cap, satisfactòria.
Mirar d’entendre què ha passat és més motiu de confrontació que de reflexió. I això és un símptoma de la magnitud de la tragèdia. Saqueig de comerços, crema de biblioteques, escoles, mobiliari, transport públic, vehicles particulars són vistos com a expressió de malestar o vandalisme exhibicionista i mostra de fins a quin punt l’Estat per antonomàsia ha perdut el control del territori. El paper de les xarxes, amb un to més propagandístic que informatiu, afegeix crispació al descontrol. Molts recordem les revoltes de les banlieues de 2005 per fets similars, i coincidint amb l’afer George Floyd, el 2020. En qualsevol cas, més enllà dels fets, l’ambient de guerra ideològica s’estén, a partir del reforçament de l’esquerra woke i la desacomplexada expansió de la ultradreta. I amb una majoria desconcertada entremig, entre el perill de la violència urbana i la destrucció de les llibertats democràtiques.
Recordava Tolstoi que les famílies infelices ho són cadascuna a la seva manera. I França sembla abonada al naufragi recurrent, a la fallada multiorgànica. Fa mesos es van produir els incidents més violents de la seva història recent, quan Macron va aplicar les mesures d’excepció, i saltant-se el control parlamentari i una aclaparadora majoria social, va endarrerir per decret l’edat de jubilació. Macron, probablement un dels presidents més inconsistents i autoritaris de la V República, ha perpetrat, a la pràctica, un cop d’estat. I envia una policia cada vegada més reaccionària i descontrolada a reprimir amb sufocants nivells de violència i brutalitat. És obvi que s’ha produït un divorci entre la gent normal i les seves forces de seguretat (la qual cosa també condiciona el seu paper en l’actual revolta de les banlieues). Tanmateix, també l’any passat es va produir la revolta dels armilles grogues, en què les tensions entre la tecnocràcia política, amb el suport de les elits urbanes, van reprimir una protesta popular i rural que ha deixat un pòsit d’odi i ressentiment incontrolable. Hi ha altres protestes més silencioses encara que significatives, com el fet que cada any se suïciden uns 370 pagesos l’any pel pes dels deutes, l’empobriment o el pes d’una kafkiana burocràcia. O els casos d’assetjament laboral, en un país d’una tradició en què els drets sindicals formen part de la identitat. O podríem parlar de l’enfonsament de l’escola republicana, on la degradació de les condicions laborals, el desmantellament del sistema públic o la solitud dels mestres davant el terrorisme islamista i les agressions als professionals, han propiciat una crisi de vocacions com mai, fins al punt que hi ha més places a les oposicions que aspirants a cobrir-les.
En qualsevol cas, la crisi francesa, integral, multifactorial, sistèmica, podríem interpretar-la com a efecte d’un cop d’estat subtil, neoliberal, que ha trencat el pacte social que havia mantingut unida una societat massa diversa i fràgil durant les diverses generacions que havien gaudit de polítiques de benestar. Sense igualtat d’oportunitats, amb cada vegada menys llibertats individuals, amb un progressiu trencament de la convivència, la divisa republicana de liberté, égalité, fraternité, que presideix la fàbrica de francesos que havia estat l’escola, sembla una galdosa ironia.
La França actual és una monarquia republicana despòtica i absolutista, que governa per decret, amb un president sense cap altre mèrit que no dir-se Le Pen, que ha sabotejat l’ascensor social, que ha trinxat els serveis públics, que ha sacrificat el proteccionisme industrial que havia permès certa independència econòmica, i que només sap enviar policies cada vegada més reaccionaris a reprimir com a resposta. La França d’avui viu en un ambient de preguerra civil, com havia anticipat Michel Houellebecq, dividit entre el comunitarisme religiós de banlieu, la lepenització ressentida de la meitat dels francesos i l’assumpció suïcida dels postulats woke de certa esquerra bobo representada per Jean-Luc Mélenchon. Una societat dividida entre rics i pobres, elits i desclassats, cosmopolitisme urbà i marginació de províncies, multiculturalistes i nacionalistes, entre souchiens (francesos de soca-rel) i fills de la immigració, entre el reaccionari Zemmour i la indigenista Houria Bouteldja. La cosa té un mal pronòstic. Hi ha massa ressentiment acumulat.