El TGUE obre una nova etapa

La sentència del Tribunal General de la UE (TGUE) no és favorable als interessos dels eurodiputats catalans Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, en tant que allarga el seu exili polític i limita temporalment la seva lliure circulació, però tampoc és ferma, ni definitiva; les dues parts ja tenien assumit que la qüestió (la immunitat davant una persecució política de l’Estat espanyol) s’acabarà resolent al Tribunal de Justícia (TJUE). No obstant això, no deixa de ser decebedor que el TGUE doni per feta la pulcritud de les actuacions, tant les d’un Suprem espanyol clarament empoderat, polititzat i parcial en aquest afer, com les d’un comitè d’afers jurídics del Parlament Europeu liderat per algú que ahir tractava Puigdemont, Comín i Ponsatí de “pallassos” i de “pàries” i qualificava de “fraudulenta” la condició d’eurodiputats avalada per les urnes, l’eurocambra i la justícia europea. En tot cas, la batalla legal i conceptual que manté l’exili, per evidenciar la politització de la justícia espanyola i la vulneració de l’estat de dret per perseguir el projecte polític independentista, no s’ha acabat aquí, només entra en una nova fase.

Per això mateix cal entendre l’alegria i fins i tot el punt d’eufòria argumental amb què el Madrid polític i institucional va rebre la sentència del TGUE des de la perspectiva del context preelectoral, és a dir, intentant gratar vots o no perdre’n. En el fons, són conscients que la d’ahir és una victòria parcial, temporal, que no decideix, ni pressuposa el resultat final d’aquest partit. I, el més paradigmàtic de tot, és una victòria que no resol cap dels problemes de fons que planteja el conflicte. No resol el fet de tenir representants democràtics repudiats per l’Estat espanyol, exiliats del seu territori, però lliures i actius políticament a Europa; no resol la anormalitat democràtica de mantenir un president electe de la Generalitat i líder carismàtic d’una part important de la població catalana perseguit per la justícia per haver posat les urnes i fet un referèndum; i tampoc resol la incapacitat d’Espanya d’evolucionar cap a una solució política basada en el diàleg real, en comptes d’enrocar-se en la repressió i l’autoritarisme per restablir l’ordre autonòmic a Catalunya.