Malgrat tot

Aquest cap de setmana hi ha eleccions generals. Pot passar de tot. Des que es renovi un executiu d’esquerres, amb tots els condicionants, discrepàncies i divergències que es vulgui, fins que es consolidi, a nivell estatal, el que ja hem viscut al llarg del mes de juny, després de les autonòmiques. És a dir, la possibilitat d’una coalició entre la dreta i l’extrema dreta que podria permetre que el feixisme amb noms i cognoms (i no només el sociològic, que ja hi és present de fa temps) assoleixi determinades quotes de poder o que, si més no, incideixi de manera efectiva i concreta sobre les polítiques que podria dur a terme el PP en solitari. És a dir, la implantació –justament en l’estat que lidera la UE aquest semestre– d’un pacte que introdueix l’extrema radicalitat a Espanya. Davant d’aquesta possibilitat, i després d’haver comprovat el desencís que la política diguem-ne convencional ha creat amb pactes inversemblants, amb manca de criteris clars, amb giragonses i dreceres incomprensibles, hi ha hagut determinades associacions i individus que han plantejat l’abstenció com una arma amb la qual protestar contra l’estatus actual (i el previsible futur), una eina de combat que pot enfrontar-se amb més dignitat a l’auge del feixisme que no pas el recurs (ho va dir Pedro Sánchez a primers de juliol: “el tràiler d’una pel·lícula de terror”) a la por en forma de votació a la contra, encara que sigui amb el nas tapat. El problema de fons de l’abstencionisme actiu, predicat sobretot en cercles independentistes, és que és impossible de mesurar i, doncs, inútil a l’hora de reivindicar-lo com a eina o com a arma. No es pot convertir –ni que fos multitudinari– en una lectura ideològica i, a més, en no haver-hi penalització legal, acaba anant a favor del corrent majoritari. És a dir, i en resum: perquè el feixisme pereixi, en les vigílies d’una votació, només val votar. Malgrat tot.