Sobre ‘cool’, ‘crush’ i gent ‘mamadíssima’

Entre boomers, baby boomers, els de la generació X, i els de la Y, i els de la Z, i els de la generació sense lletra, i els millennials i no sé quantes noves formes de dividir els mortals, ja no sé ni qui, ni què soc. A ulls de molts joves, no tinc cap dubte que soc una carca ancorada en el segle passat. Ho sento a casa cada cop que els fills em titllen de “pringada”. Pensava que tenien el desvergonyiment d’insultar-me, però sembla que la cosa no és tan greu i que només vol dir que no m’assabento de res. I raó no els falta, si es refereixen a entendre aquests nous argots juvenils. Per semblar de tant en tant una mare moderna, els dic que avui passaré pel coworking –intentant imitar aquell accent anglès que mai he atrapat i que encara fa més ridícula la situació– o els explico que aquelles trucades infernals m’entren des d’un call center, però sembla que amb aquesta estratègia només aconsegueixo donar-los encara més cringe, que per als de la meva generació vindria a ser vergonya aliena. L’analfabetisme adult respecte dels nous codis de comunicació també comporten algun ensurt, com per exemple quan ma filla em va dir que li “putoencantava” un noi “mamadíssim”. Primer microinfart del dia: M’està dient que li mola –al verb molar sí que hi arribo– un borratxo? Doncs no, agafin-se fort perquè al mamadíssim no se li ha anat la mà amb les copes sinó que està molt quadrat o equival al clàssic “estar com un tren”. La llista de paraules inabastables per al meu cervell no s’acaba mai, i des d’ara fins que me l’aprengui, si aquest fos el meu propòsit, ja hauran caducat el noranta per cent dels maleïts termes. Així que definitivament crec que opto per renunciar definitivament a ser una mare cool, o sigui guai, i oblidar-me de dir-li crush al meu amor platònic.