Pensionista o espoliat

És evident que el vigent règim del 78 ni va instaurar la democràcia ni ho ha intentat mai, car el que veritablement tenim és una pseudodemocràcia. Tampoc es van depurar els seus òrgans del passat, ja que es mantenen tots els de l’antic règim, superficialment maquillats, la qual cosa continua perjudicant –només– les classes populars. Els sindicats majoritaris s’han acomodat a la nova realitat pactant allò que més convé al govern de torn, tot exhibint el seu ranci sindicalisme claudicant i poc reivindicatiu, als antípodes dels països amb tradició democràtica com és el cas del sindicalisme francès, que sovint aconsegueix doblegar l’inquilí del Palau de l’Elisi (ara mateix en peu de guerra contra la proposta de pensions del president Macron). Per si fos poc, només hi ha dos grans partits que es disputen el gobierno i que tenen en comú ser fidels a l’herència del dictador i no mouen ni una coma del que va deixar “atado y bien atado”: la indivisibilitat d’Espanya, la monarquia (tot i ser corrupta) i l’òrgan encarregat del seu estricte compliment, el Consell General del Poder Judicial i no l’exèrcit, com era el desig del dictador, car els militars no tenen l’agreement de la Unió Europea per ostentar cap representativitat.

Aquesta és la realitat que suportem: malament si governa el PSOE i molt pitjor si governa la dreta amb el suport de l’extrema dreta PP-Vox. Uns i altres amb alguns dels seus alts dirigents amb capítols foscos, que en països democràtics estarien a la presó i no els que hi van estar per raons estrictament ideològiques, com és el cas dels líders independentistes. El més preocupant és que aquesta situació la tolera una Unió Europea governada per la dreta, que al moure’s per interessos bàsicament econòmics més que pels democràtics, permet que Espanya, Hongria i Polònia i altres com Grècia, continuïn fent polítiques allunyades del que s’entén per democràcia tot tancant els ulls als governs que descaradament no apliquen les normatives pactades per la UE. Aquest és el cas d’Espanya, que no aplica als pensionistes la normativa europea de no gravar les pensions amb l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), fet que constata la pseudodemocràcia que aquí patim.

El pitjor episodi el vam viure durant els governs del nefast però intocable Rajoy, que després de buidar la caixa dels pensionistes per objectius obscurs mai degudament explicitats, ens va aplicar any rere any el 0,25% de l’increment poc creïble però oficial IPC (índex de preus al consum), cosa que va provocar que el poder adquisitiu dels pensionistes tingués una caiguda en picat i fóssim els més espoliats del país (una pèrdua que ja supera en més del 20%, per als que fa molts anys que som jubilats). El govern Sánchez, com el dels seus antecessors, continua discriminant els provinents del món del treball en benefici dels alts càrrecs de confiança, membres del govern, diputats i cert personal de l’administració (justament els que tenen els ingressos més alts), que cobren la pensió íntegra, mentre que a la resta de jubilats se’ns continua aplicant la càrrega, que ja ens la descomptaven del salari durant tots els anys de la nostra vida laboral: l’esmentat impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). Un recàrrec que és aproximadament d’entre el 12% i el 18% i que redueix la nostra pensió (i això sense parlar, de moment, de la vergonyant pensió que perceben les vídues). Un intolerable espoli, ja que una pensió no és, per cap concepte, un salari susceptible de liquidar l’IRPF. Amb els jubilats del món del treball, el govern d’Espanya i el mutisme dels sindicats (?), ens fa una flagrant injustícia, en la figura fiscal de la doble imposició.

En l’actual legislatura el PSOE, sortosament, no ha governat en solitari (inhabitual a l’Estat espanyol), sinó formant coalició amb Podem, amb l’imprescindible suport d’altres partits d’esquerra com ERC i Bildu, cosa que ens ha beneficiat, ja que sense aquests partits no s’haurien pogut tirar endavant determinades polítiques socials. Aquesta avinentesa ocasionalment no ens ha perjudicat com és el més habitual, car se’ns va aplicar l’IPC de finals del passat novembre, malgrat la malaurada crisi econòmica promoguda per les diabòliques raons esgrimides per Putin per provocar la guerra de Rússia contra Ucraïna com també per les intocables grans empreses energètiques sense que el govern Sánchez hagi mogut ni un dit per frenar els preus i els desorbitats guanys que obtenen.