El sacrifici ‘indepe’

És comprensible que, a la nova contesa electoral d’aquest mes, molts electors independentistes hi arribin cansats i decebuts. Que ERC, Junts i la CUP no s’entenen ni per casualitat ja és un fet prou contrastat perquè ningú es faci il·lusions sobre un possible front comú. La lògica dels partits s’imposa i les municipals del maig ho van deixar clar. No vull tornar a pecar d’ingènua. És partidisme i és lògic, perquè no som en un món Disney en què si tens un desig i hi creus molt i molt fort, al final es compleix. Els partits volen la independència (o això posen en els seus programes), però per aconseguir-la es necessita tenir poder i governar. I aquest “mentrestant” és el que marca la diferència. L’objectiu comú nacional no amaga el xoc en l’estratègia i, encara menys, en l’eix polític esquerra-dreta. La bena als ulls es va desfent, perquè aquell moviment social que ens vam pensar que tenia força pel fet de ser transversal en realitat necessitava unes bases molt més sòlides que l’estricte anhel de sobirania. La repressió espanyola no és l’únic factor que desmobilitza. El desencís per no haver aconseguit una independència exprés que alguns ingènuament esperàvem també hi ajuda. Però això no és excusa. En vista de la falta de resultats, ara farem el gran “sacrifici” d’abstenir-nos? Què canviarà, això? Servirà només perquè l’espanyolisme infli el pit. Que no ens importa el més mínim Espanya? Una altra bena als ulls... Si pensem que tots els polítics són nefastos i no votem, guanyaran els candidats votats per aquells a qui tant els fa que tots els polítics siguin nefastos.