Mestres d’arreu, a Montjuïc

Aquests primers dies de juliol hi ha a Catalunya diverses iniciatives pedagògiques de gran interès. De l’Escola d’Estiu que posà en marxa, ja fa anys, Rosa Sensat –enguany amb el patrocini de la Generalitat– ja n’hem parlat en aquest diari, i és satisfactori que d’altres “escoles” semblants s’hagin inaugurat fora de Barcelona.

Jo col·laboro anualment en una altra activitat d’aquesta mena, el Curset d’Expressió, Comunicació i Psicomotricitat que tradicionalment convoca l’ajuntament de Barcelona a través de l’institut Municipal d’Educació. Enguany se celebra l’onzena edició d’aquest curs, que dura quinze dies i és dedicat als mestres. Té la peculiaritat de ser un curs centrat en un sol tema, però un tema tan apassionant com és l’expressió i la comunicació, que s’enfoca des d’una completa varietat de plantejaments: expressió corporal i verbal aplicada als diversos nivells escolars, la pedagogia de l’expressió en l’escola especial, adquisició del llenguatge verbal i escrit, imaginació i creativitat, el mim com a mitjà de formació, expressió plàstica a diversos nivells, confecció de titelles i accessoris per a l’escola i el temps lliure, la dansa i l’educació del ritme i del moviment, educació musical, els contes i els jocs dramàtics, etcètera. La seu central d’aquest Curs és l’Escola del Bosc, a Montjuïc. Un centre, doncs, que ha fet història en l’evolució de la pedagogia catalana és avui –quan ve l’estiu i els infants se’n van de vacances– la plataforma on els mestres exploren les noves tècniques d’expressió i de comunicació. El fet que jo volia assenyalar, però, d’entre tots els que defineixen aquest curs, és que reuneix mestres d’arreu de l’Estat. Al costat doncs, de l’escola catalana, aquesta branca, d’una escola o d’un curs que Catalunya ofereix als mestres gallecs, bascos, andalusos, extremenys, aragonesos, canaris, etc., fa una funció molt específica, favorable a la convivència i a la ruptura de les barreres dels prejudicis i de la ignorància.

El curs dóna als mestres que vénen d’altres terres una visió de la nostra manera de ser i de treballar, i a més d’unes matèries concretes hi aprenen que Catalunya és un focus d’inquietuds, una avançada en la investigació i la pràctica de les tècniques pedagògiques, i que aquí tenim un “estil” comunitari que ens defineix. En uns moments en què en algunes regions espanyoles hi ha veus que fan campanya contra la personalitat de Catalunya, tots els contactes són interessants, i més amb una gent que té una importància decisiva en l’educació del poble, com són els mestres. Nosaltres no podem anar a explicar-nos com voldríem a les escoles del Santander o d’Albacete, i és bo, doncs, que Barcelona pugui atreure aquests mestres i, d’alguna manera, establir-hi uns lligams d’afecte i de comprensió.

Hi sentim parlar català, castellà, basc i gallec. En el moment del comiat, he vist una immensa rotllana de mestres estretament agafats que cantaven el “Cant dels adéus” acabat d’aprendre: “és l’hora dels adéus, ens hem de dir adéu-siau, germans dem-nos les mans...”. I la suma d’accents donava al català una significació alhora internacional i interpersonal. Aquests nois i noies murcians, navarresos, andalusos, asturians, etc., als quals he donat classe són realment, en molts aspectes, els “meus mestres”.