Genocidi sobre genocidi

Amb el lema Red Power, fa mig segle que les reivindicacions dels nadius nord-americans –massacrats, humiliats i forçats pels blancs a abandonar les seves terres i tradicions– van començar a fer-se escoltar. Mentre aquí ens distrèiem amb els clàssics spaguetti western allà les comunitats s’organitzaven. El pecat original de la creació dels Estats Units no és només l’esclavitud negra, també inclou el genocidi indígena. Malgrat tots els tractats incomplerts (més de 300), la violència i els enormes esforços fets durant dècades per aconseguir la seva assimilació, l’orgull vermell es va mantenir i transferir a les següents generacions. L’ocupació de l’illa d’Alcatraz del 1969 al 1971 per un grup de joves de diferents tribus va servir d’altaveu. Des de llavors hi ha hagut certes millores, si bé els greuges, immensos, es mantenen.

Un informe publicat el 2018 per la Comissió de Drets Civils del Congrés nord-americà reconeixia que els ciutadans d’arrels indígenes s’han convertit en el col·lectiu amb pitjors índex de salut, educació i ocupació. La taxa de suïcidi de joves és 2,5 vegades superior a la mitjana, l’esperança de vida és 5,5 anys inferior, i el risc de patir abusos policials és fins i tot major que en el cas dels negres. És brutal la violència contra les dones: més de la meitat han estat agredides sexualment i la proporció de noies joves que desapareixen és quatre vegades superior a la de les blanques. La gran majoria de les violacions i assassinats –el 96%– els comenten blancs. Homes que no paguen pels seus delictes perquè els policies i les autoritats tribals no tenen competències per poder-los detenir. També en els genocidis el masclisme acapara els protagonisme.