Arrissada d’estiu
Sé que hi haurà cua a la carretera, que la platja serà plena, que farem números pel càncer de pell i que ens arrissaran amb els preus (que hauria dit l’àvia); però, deixant de banda qualsevol pensament racional, ens hem plantat a s’Agaró un migdia de diumenge de juliol. Fugim amb el primer que trobem per casa: xancletes, un para-sol trencat, un cul de pot de protecció solar i mitja família, que ve a contracor. Trobem un forat a la sorra. Els nostres veïns són un grup d’amics sota un para-sol més gran i bonic, que ruixen unes ostres amb llimona i acompanyen el tiberi amb una ampolla de cava amb glaçons i tot. Crisi? Quina crisi? Després de la remullada obligada m’estiro a la sorra a llegir. De fons, el cloc rítmic d’un pare i fill que juguen a pales. El clinc de les copes de vidre dels veïns rics, les trepitjades d’un home que corre desafiant totes les recomanacions mèdiques d’evitar fer esport al migdia i corre driblant tovalloles.
Em submergeixo en la lectura de platja però a la família sempre hi ha algú que recorda els desastres del món: des de l’intent fallit de cop d’estat rus fins al clàssic canvi climàtic. Seiem en una terrassa a dinar. Demano unes croquetes de no sé què a la xocolata. I quan acabo de pronunciar el nom, que fa gràcia per exòtic, no sabria dir si està més descol·locat el cambrer o l’home que fa footing. El noi que ens agafa la comanda arrufa les celles: “Quines?” Li repeteixo el nom, i es mira el menú, no fos cas que no ho hagi llegit bé, però jo assenyalo la línia on hi ha el plat. Es fa el silenci i el noi finalment sentencia: “No me les han demanat mai.” La seva expressió sembla de preocupació. No sé si em vol avisar que no ho demani, que no sap si existeixen o si són al més profund del congelador, però la seva mirada és suficient per fer-me desistir i demano unes clàssiques de l’àvia.
Ens arriben els plats. Petits. Molt petits. El plat de sardines té el privilegi de dir-se en plural perquè n’hi ha més d’una, però no prou per recordar quin gust tenen al cap de mig minut. Les braves podrien cabre en un cendrer i el gaspatxo, pràcticament en dos xarrups. I les croquetes de l’àvia… efectivament que diria ella, són per arrissar turistes. Tot és petit, menys el preu.
