Els absents

Un debat que ha sorgit en aquestes últimes setmanes —però ja ben present a la campanya de les eleccions locals— ens ve a plantejar fins a quin punt és necessari mobilitzar-se o no de cara a les eleccions al Congrés del proper 23 de juliol. Se’ns diu que ara toca abstenir-se des de les fileres independentistes, per no donar validesa a una classe política que continua valent-se del discurs independentista per prosperar, però que a la pràctica es veu incapaç de fer res en clau vertaderament sobiranista.

Als que han mentit, tergiversat i jugat amb el projecte sobiranista, se’ls ha de fer arribar el missatge que prou, per bé que també l’Estat espanyol els ha fet aprendre la mateixa lliçó, a còpia de presó i inhabilitació. Els successors són els que ara ocupen els seus llocs al capdamunt de les llistes, amb una idèntica retòrica, que si bé és incapaç ja d’enganyar ningú (tots sabem que a curt termini no s’albira cap possibilitat de fer res efectiu per a un futur estat català) sí que continua tenint tot el sentit com a projecció catalanista, la que es veu amb l’obligació de salvaguardar l’autogovern efectiu que encara tenim (i ampliar-lo, si és possible, i finançar-lo millor) i defensar la llengua i la cultura a totes les institucions en les quals puguem tenir representació efectiva.

Abstenir-se sempre ha estat una opció, tan legítima com ho és el vot o presentar-se a les llistes, formant el propi partit o mirant d’encaixar als existents. Però una cosa són les possibilitats i l’altra les estratègies; les conviccions i les responsabilitats. En una democràcia plenament formada, abdicar del vot pot semblar un fet innocu: fet i fet, res no canvia de substancial quan els consensos són amplis i les institucions són sòlides i les lleis fonamentals inamovibles. Però a Espanya no és així. Aquí la democràcia és més formal que real, i les institucions són molt manipulables. En els últims anys, molts col·lectius i minories han pogut accedir a la visibilitat i al reconeixement de drets i prestacions, també les minories lingüístiques. Abstenir-se és posar en perill tot això, és jugar des del privilegi de qui tanmateix no hi pot veure perdre res de propi, o que fins i tot pot mirar de muntar el seu negociet “a la contra”. El “com pitjor millor” ja és un gènere literari i periodístic, com ho és l’antifeixisme de teatret i concert municipal. Amb el retorn del PP (vingui o no apuntalat per Vox, cosa ben secundària) ja veiem què està passant a les illes i a València: la involució comença amb una celeritat espaterrant, no li calen ni els primers cent dies per començar la tasca de dinamitar una cultura i els drets lingüístics de la gent del país.

Jugar a perdre per evidenciar —com si no fos ben visible, ara mateix— fins a on arriba la voluntat intolerant de la dreta castellanista o el tripijoc independentista —com si no sabéssim els límits tant dels coratges com de les possibilitats de negociar res— és assegurar-se directament la impotència. Si una cosa ha aconseguit l’Estat espanyol amb la repressió no només ha estat tallar el cap a tota una classe política nostrada, sinó deixar l’independentisme en un estat de confusió i irracionalitat, de crisi de relat, discurs i idees. Aquí ens estem clavant trets al peu amb l’objectiu de tacar la camissa de sang a qui no ha fet tot el que se suposava que havia de fer per nosaltres… Un relleu en el si de les classes dirigents catalanistes i independentistes, suposadament forçat per l’abstenció massiva, què seria capaç de fer i de prometre? Quins miracles sobiranistes s’espera que puguin aconseguir els hereus d’aquest invent avariat?

Si una cosa fa el populisme és renegar de la classe política en benefici d’un poble que es veu a si mateix com a portador d’una veritat superior, d’una visió pura i no corrompuda per les elits mentideres i covardes. El populisme sol ser atiat per un líder que s’irroga aquest poder de parlar per a tothom, però en el si del sobiranisme —com un pollastre decapitat— trobem un populisme inarticulat, sense ni tan sols la voluntat de donar l’oportunitat a un lideratge que, en el fons, no faria més que eclipsar els professionals del ploricó. Vivim una mena de populisme narcisista i de xarxes, connatural al campi qui pugui manicomial que el postprocés ha assentat en la mentalitat del país. De sortir massivament a demanar urnes i vots i referèndums, a mobilitzar-se per a la desmobilització: els opositors de la causa ens tenen allà on sempre han desitjat.