Orfeó d’orfeons

Divendres vinent, amb un concert extraordinari a la plaça del Rei –en el qual participaran diversos orfeons– l’Orfeó Gracienc commemorarà els 75 anys de la seva fundació. Fins al 1936 el dirigí Joan Balcells, i en aquesta època no tan sols oferí excel·lents concerts, sinó que impulsà una colla d’activitats culturals molt notables. Els anys quaranta tornà a emprendre la seva tasca, i superà tota mena de dificultats fins a arribar a aquestes “noces de diamant” sota la direcció d’Antoni Pérez i Simó. Jo vaig conèixer l’Orfeó Gracienc durant els anys seixanta, quan es van enregistrar una sèrie de discos de la cançó catalana; no podré oblidar mai aquelles llargues vetllades, al costat del tècnic de so, en Batlle, que van veure renéixer uns discs “històrics” de Maria del Mar Bonet, Guillem d’Efak, Guillermina Motta, Els Dracs, Lita Torelló, Dolors Lafitte, Tete Montoliu, Mercè Modolell...

Fa tres anys commemorà el mateix esdeveniment l’Orfeó de Sants, una altra entitat admirable en el camp de la cultura popular catalana, que ha comptat amb tres directors tan valuosos com Antoni Pérez Moya, Elisard Sala i Enric Ribó. Aprofito, doncs, l’ocasió d’aquesta festa del Gracienc per a oferir el meu petit homenatge a tots els orfeons catalans, que constitueixen un dels nostres fets “diferencials” més curiosos. Perquè és un fet que el moviment orfeonístic, iniciat els darrers anys del segle passat, agafà molta empenta a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, mentre que a la resta de l’Estat espanyol no s’arrelava com aquí. Potser és significatiu que l’interès que els catalans manifestàvem pel cant coral fos compartit pel País Basc i per Galícia.

A més de l’Orfeó Català, el Gracienc, el de Sants, el Badaloní, el Manresà, el Laudate, l’Atlàntida, l’Enric Morera, el Lleidatà, el de Vic, el de Tàrrega i tants i tants d’altres –citar-los tots seria impossible en aquest espai– han fet i fan una feina que va molt més enllà de l’estrictament musical. És probable que al costat de realitzacions de gran categoria es pugui descobrir en alguns moments el llast de la rutina; cal no oblidar, però, si es vol ésser just, les limitacions personals, professionals, de temps i econòmiques amb les quals han hagut de lluitar.

Però no és l’aspecte artístic, deia, el que vull comentar aquí, sinó el gran paper integrador que han fet els orfeons, especialment positiu en les èpoques més adverses per a Catalunya. Nuclis de solidaritat i d’esperança, han fet una obra de bona fe i de bons resultats, i han defensat tossudament les possibilitats d’agermanament de la nostra comunitat. I ho demostren ells mateixos participant col·lectivament, al voltant del Gracienc, en aquest concert de la plaça del Rei. En els moments actuals, aquesta actitud es mereix una barretada.