La guia de cada poble

Quin llibre més ben fet ha sortit a la Garriga! És una guia arquitectònica del terme municipal, que in- clou edificis rurals i urbans, i una colla de conjunts i elements representatius. L’autor és Lluís Cuspinera i Font, i l’ha editat “la Caixa”.

Presenta cent quaranta-dos documents gràfics, i cada casa fotografiada duu al costat una referència d’identificació, amb nom, data de construcció, situació, arquitecte. El material s’ha ordenat en diversos capítols. El primer recull l’arquitectura fins al 1876, que és una data clau en l’evolució urbana de la Garriga, perquè el pas de la via fèrria Barcelona-Vic impulsa el seu creixement. Hi domina, com és natural, la presència de les masies. Després ve una època d’eclecticisme, en la qual els edificis barregen elements molt diversos –el nou ferro colat al costat del clàssic frontó, per exemple– i “així es consolida”, diu l’autor, “un tipus d’arquitectura que podríem qualificar de carrinclona, però que és una etapa del nostre passat, de la qual el conjunt més important que resta al nostre país és precisament a la Garriga”. Altres capítols són dedicats al modernisme, al noucentisme, al període 1940-1976, als conjunts arquitectònics –carrer Negociant, Mansana Raspall, plaça Oliveres, etc.– i a aquells elements (finestres, escales, reixes, escuts, jardins, etc.) que tenen el valor d’autèntics signes d’identitat. No hi falta una referència a l’arquitectura desapareguda.

Aquests tipus de treballs, tan pacients, tan ben pensats i acabats, m’impressionen d’una manera especial. Quantes vegades hem pensat, davant d’una casa, d’una portalada, d’un balcó: això s’hauria de salvar! I ho hem pensat perquè hem temut que qualsevol dia seria destruït com si fos, simplement, “només” una casa, una portalada o un balcó, quan de fet eren testimonis irrepetibles d’una història, d’un art o d’una artesania, d’unes formes de vida. Ho hem pensat... però hi ha qui ho fa. Perquè “fer saber” és la primera condició per a fer respectar, i quan aquella peça arquitectònica passa a ser documentada adquireix un certificat, una mena de “carta de ciutadania” que ens la fa veure més arrelada en el nostre patrimoni col·lectiu.

Hi ha d’altres viles i pobles, en aquests moments, que es preocupen de dur a terme una tasca semblant. Aquest inventari pot proporcionar veritables sorpreses des del punt de vista artístic i històric. Però, a més d’un esforç d’investigació, també compta –i molt, al meu entendre– el valor de la divulgació. Aquestes guies d’arquitectura local no han de fer-se per a un arxiu, per a una comissió d’estudis, etc., sinó que –com en el cas de la Garriga– han d’oferir-se al poble, perquè el poble pugui adonar-se de tota la significació d’allò que potser mira, distretament, cada dia. Cal aprendre a veure per a aprendre a estimar- ho, fins i tot el carrincló, quan el carrincló és la forma d’expressió d’una època.