Hi ha gent així

Sé que vostè, senyora, i vostè, senyor, amics desconeguts, descoberts l’altre dia a través de Ràdio 4, llegiran aquestes ratlles. Vostès són subscriptors del diari des del primer dia. Però, encara que parlin de vostès aquestes ratlles, no les escric per a vostès, perquè vostès les retallin i les ensenyin als amics o als veïns. Vostès no estan per a fer comèdia, en aquest món, i qualsevol vanitat els rellisca. Vostè són d’una altra fusta. Són de la fusta que no és corcada pel descoratjament ni podrida per la rutina. Encara que parlin de vostès, doncs. Escric aquestes ratlles per a uns altres, i per a mi mateix. Vostè, senyora, ha explicat a la ràdio les coses extraordinàries que fa per al diari AVUI, i ho ha explicat amb una simplicitat total. Vostè, en el fons, no comprenia que no ho fes tothom, fins a tal punt té arrelat el sentit de la responsabilitat. Quan va a la perruqueria hi duu l’AVUI i deixa l’exemplar al costat de les altres publicacions que les clientes solen fullejar. La primera vegada que preguntà a la perruquera si algú s’hi interessava, i va rebre aquesta resposta: “Miri, sí, hi ha senyores que l’han agafat, per pura curiositat, em penso, i han acabat llegint-lo una estona”, vostè va tornar a casa amb més empenta que mai. I decidí que calia fer més coses.

Excusi’m si no reprodueixo exactament les seves paraules, però venia a dir que vostè i el seu marit –que són treballadors, dels de debò, que guanyen per viure, sí, però sense que els sobrin els diners– han reduït les seves anades al cinema a la meitat. El dia que també hi anirien, però no hi van, dediquen els diners que haurien costat les entrades a comprar uns quants exemplars del nostre diari, i els distribueixen a diverses bústies de ciutadans barcelonins. Diu que busquen cognoms catalans. Pel seu compte, doncs, vostès fan una tasca de difusió de l’AVUI, una tasca absolutament anònima, i no dic sacrificada, perquè, una gent d’aquest tremp, no se la pot menystenir imaginant que fan un “sacrifici”, que és el que diuen que fan certs personatges quan es “resignen” a continuar ocupant un càrrec. Vostès no tenen cap poder. Només tenen, això sí, una enorme autoritat moral davant tots nosaltres.

Vostès són de la mateixa corda d’aquell altre subscriptor que es presentà a donar-se de baixa perquè per uns problemes de porteria no rebia l’AVUI amb regularitat diària; tranquil·litzà l’administració explicant que el compraria cada dia al quiosc, i que d’aquesta manera s’assegurava de tenir-lo. Ara és el moment de dir que aquell home era cec. “Cada dia he d’esperar que me’l llegeixin, l’AVUI, i hi ha dies que no trobo ningú, i he de guardar-lo sense saber què diu. Ho comprenc, és clar, la gent té molta feina i va molt atabalada... Però almenys sé que col·laboro...”

Vostès, amics meus, són la pedra d’escàndol de tantes indiferències i tantes mesquineses. I cal dir, i repetir, que hi ha gent així, per tal d’entendre la supervivència de Catalunya, que no és cap “miracle”, sinó el fruit de l’adolorida lucidesa d’uns quants compatriotes que han decidit de fer una subscripció al futur.