Tal dia com avui DEL 1979
Josep Maria Espinàs
Balcons
En una de les meves periòdiques passejades pel meu barri de l’Eixample –que em fan distreure de les cabòries i les feines habituals– m’he dedicat a observar els balcons, i he quedat sorprès. A tots ens sembla, segurament, que podríem dibuixar –o dir com són– les clàssiques baranes de ferro dels balcons barcelonins. És a dir, tenim la impressió que totes són pràcticament iguals. I no cal dir a l’Eixample, que té fama de monotonia.
Feu la prova i us quedareu tan parats com jo. La varietat de balcons és extraordinària, i resulta gairebé impossible trobar en una mateixa illa de cases dos tipus de balcons “repetits”.
Aquestes baranes, estan documentades? Algú ha fet un estudi sistemàtic d’aquest aspecte tan característic de l’arquitectura ciutadana del segle passat i de començaments del nostre segle? Si jo tingués temps i una bona màquina de retratar em decidiria a fer un catàleg d’aquest material, i a la vegada investigaria qui feia aquestes baranes i si era el propietari, l’arquitecte o l’artesà qui triava el disseny.
A primera vista es pot fer una classificació bàsica en funció de la qualitat de la matèria: hi ha les baranes de ferro forjat i les de ferro colat. Però per damunt d’aquesta distinció allò que és més apassionant és la varietat de les formes. El que en diem barrots de les baranes no són gairebé mai barrots, o sigui llisos, sinó que presenten perfils i ornaments de tota mena, florals i geomètrics. N’hi ha de barrocs, i n’hi ha de més esvelts, i sembla mentida que, a un element que en principi és senzill i funcional, s’hi hagi aplicat tanta fantasia. Potser manca un llibre que valori com cal el gremi de manyans i serrallers catalans.
La majoria d’aquestes baranes no estan ben conservades. Llàstima. Això fa que s’hagin esborrat davant dels nostres ulls. La revelació, la tindríem si de cop es repintessin tots aquests balcons.
Després d’esbargir-me amb aquestes modestes badoqueries, me’n torno a casa, on m’esperen les feines i les cabòries que deia.
PER EXEMPLE
En un article en aquest diari, parlant de l’Estatut de Sau, Lluís M. Xirinacs diu: “Uns partits oportunistes van esmicolant les darreres restes del sentiment nacional català. Obliguen a entrar en el seu laberint intel·lectuals tan dignes i tan poc suspectes d’espanyolisme com en Josep M. Espinàs.” Gràcies per unes paraules tan afalagadores, però no entenc en quin laberint he entrat. M’ho podries explicar, amic Xirinacs?