Deu vegades cent

Em feia no sé què, d’una banda, deixar passar aquest número 1.000 sense dir-ne res, després de la llarga cursa dels 999; de l’altra, pensava que segurament els companys que fan aquest diari ja hi diran la seva, i amb més coneixement de causa. Perquè jo –i potser és el moment de fer-ho saber– no treballo a la redacció del diari, contràriament al que imaginen alguns lectors que m’escriuen o em telefonen. Em limito a enviar-hi els articles. Això fa que cada matí llegeixi l’AVUI amb la mateixa curiositat que qualsevol lector, perquè no he viscut per dintre la seva formació.

No sóc un periodista, doncs, sinó un ciutadà més que paga el diari, el llegeix amb calma i ara es troba commemorant, més de mil dies d’escriptura, mil dies de lectura.

Per definir “mil”, l’Enciclopèdia diu: “deu vegades cent”. De primer m’ha sorprès, però ben aviat m’he adonat que era una explicació molt expressiva: en dir deu vegades cent suggereix un factor de repetició, o d’acumulació. És a dir, “mil” no és una realitat que apareix de sobte, no és un producte que comença i acaba en ell mateix, sinó que és el fruit –espectacular– d’una suma de valors modestos. També podríem dir que “mil” és cent vegades deu.

O sigui, aplicant-ho al diari, que aquest MIL d’avui és el fruit d’una gran quantitat d’“unitats”. Encara que solen emprar-se com a sinònims, “unitat” i “unió” presenten uns matisos molt interessants. En general, jo defenso més la unió que la unitat, per una raó molt clara: la unitat s’oposa a la diversitat, i jo en sóc partidari. En nom de la unitat, a vegades, s’han comès greus crims polítics, i s’ha arribat al genocidi i a la dictadura. La unitat, correctament entesa, només fa referència a allò que és indivisible, mentre que la unió significa una concòrdia o aliança de coses, o de voluntats, essencialment plurals.

Sentim dir, ara, que als catalans ens cal unitat. Jo insinuo que allò que ens cal és unió. Catalunya és una unitat, encara que estigui administrativament trossejada (tractat dels Pirineus, entres d’altres arbitrarietats). Però els catalans –que no és el mateix que Catalunya– hem de cercar la unió que potencia, no la unitat que simplifica. Els acords d’unió són més fèrtils que els decrets d’unificació. Un dia retrobarem la unitat dels Països Catalans, però no a força d’actituds anomenades unitàries, sinó gràcies als esforços unionistes.

Els amos, els periodistes i els lectors de l’AVUI som gent molt diversa. Potser és el diari on hi ha menys unitat, però on hi ha més unió. I caldrà mantenir-la, i augmentar-la, amb motiu d’uns números molt més importants que el que avui celebrem: el 1.001, el 1.002, el 1.003...