Galops, errors i distopies

Qüestió d’expectatives. Pedro Sánchez arribava d’arrasar a Pablo Motos i Ana Rosa, mentre Feijóo era una mala còpia dels lapsus de Rajoy, un insegur en l’economia i arrossegava un programa electoral de Vox inassumible. Però el gallec va comparèixer amb una seguretat desconeguda per aquests paratges i, entre mentida i mentida i populisme de manual, va deixar Sánchez a la lona i incapaç de reaccionar. Després hem après que el que va fer l’aspirant es diu “galop de Gish”, deixar anar una fal·làcia darrere una altra, sense tenir en compte la veritat i deixant ofegat un oponent incapaç de reaccionar. Trumpisme pur i un fact checking, que en diuen ara, impossible de fer en directe. Tot això és veritat. Però hi ha dos elements decisius més en els quals Sánchez no va estar bé. Primer, i sobretot, va ser incapaç de defensar amb orgull i sense complexos la seva obra de govern i uns pactes que, més enllà del marc mental d’ETA, els colpistes i els comunistes, dibuixen la seva capacitat d’entendre que hi ha una altra Espanya que no és la monolítica del PP. O que hi ha uns drets de nova generació. I va ser incapaç de tenir preparat un argument per desactivar el gran taló d’Aquil·les de la llei del només sí és sí. L’altre moment decisiu, i s’ha d’aplaudir els assessors de Feijóo, va ser quan l’aspirant va posar sobre la taula la signatura d’un pacte que comprometia l’altre a abstenir-se per deixar governar la llista més votada. O Sánchez no s’ho esperava o altra vegada va ser incapaç de presumir que el PSOE té una aritmètica més variable. Amb el pas de les hores, hom sospita que Sánchez no descarta, tornem-hi, noves eleccions. S’ha criticat molt el nivell del debat i els moderadors. A mi em va agradar, perquè al final va ser un cara a cara televisiu amb dos polítics i les seves estratègies sols davant del perill. Serà digne d’estudi. Ah, i, més enllà del soroll, vam veure el món distòpic que ve.